Després de la pausa que ha suposat la Copa del Rei, la lliga torna al cap de setmana i la Penya afronta el primer de dos partits seguits fora de casa i contra un rival directe, l’Estudiantes. Més enllà de la vessant morbosa, el partit pot marcar el futur immediat del Joventut, oferint-li oxigen o augmentant-ne la pressió. En tot cas, un bon moment per estudiar-ne la situació. Després que Óscar Herreros (COM Ràdio, @oscarherreros) ens desgranés el Manresa i Marc Mundet (RAC1, @MarcMundet78) revisés el Barça, qui millor que Xavi Ballesteros (El9/RCB, @ballesterosxavi) per parlar del club verd-i-negre.
Orfes de caràcter
A l’estiu, el Fiatc Joventut va haver de patir una revolució dins la plantilla verd-i-negra. La situació econòmica de l’entitat i els canvis no forçats, com per exemple la marxa de Josep Franch per voluntat pròpia, va obligar a fer un gir a la plantilla. Pepu Hernández va fer les maletes i va marxar (se li ha d’agrair perquè va perdonar un any de contracte) i el seu recanvi va ser Salva Maldonado. Per mi, el millor fitxatge que es podia fer. Home de club, que ha tret rendiment de clubs limitats esportiva i econòmicament, tècnic de la casa i compromés. Sobretot un entrenador normal, que cada vegada costa més de trobar-ne. Feia falta molts fitxatges i cap podia ser de nivell perquè la caixa estava buida. Calia afinar bé la punteria i, com sempre passa, no sempre es pot encertar.
L’error segurament previsible va ser el de Jeter, un jugador anotador però no director. Un jugador elèctric però poc actiu. Un puntal però que va baixar amb el Menorca i a qui Aíto no va renovar a l’Unicaja on va ser temporalment. Ha estat l’únic error. Això sí, no ha enganyat a ningú perquè és el mateix jugador a Badalona que va demostrar a Menorca o a Màlaga. No és un base. La resta dels fitxatges poden ser millor o pitjors però eren apostes del club. Tay Williams ha sortit millor del què tothom pensava i amb 22 anys no se li pot demanar més en la seva primera experiència a Europa. Williams però té al cap l’NBA, com molts nord-americans i segurament hi té lloc perquè allà també hi ha jugadors normalets. Oliver ha estat una gran sorpresa, ha fet més de primer base que de recanvi i ha salvat l’equip en certs moments. Com a mínim amb ell l’equip ha jugat a alguna cosa. Fede Van Lacke és excel·lent a casa i desapareix fora, un jugador important dins el vestidor, un guanyador nat que cada vegada s’està acoblant més al club i a l’equip. Obasohan ha sortit creu, tot i que venia amb l’etiqueta d’anotador després de ser màxim anotador de la lliga francesa, no ha respòs. L’ACB no és la Lliga Francesa i s’ha vist. Primer era irregular. En feia una de freda i una de calenta. Ara ja és regular: no juga bé. Dos encerts i mig de cinc apostes. Un 50 per cent d’encert.
El problema principal però penso que ha estat no haver trobat un fitxatge o un jugador que fos el líder. Que tiri del carro. I això no es pot entrenar. O un és líder o no ho és. Enmig del procés de construcció d’un equip amb moltes cares noves s’ha de reconèixer que hi ha hagut de tot: lesió de Jeter, gravíssima lesió de Norel (10 mesos de baixa), també de Pere Tomàs (8 mesos), viatge d’anada sense tornada de Pape Sow, anada sense tornada d’Eyenga, arribada de Báez, ara arribada de Barton i tot això en només 20 jornades. L’equip necessita temps però el què és denunciable i ha estat la imatge que ha ofert de poc desig de l’equip en molts partits que ha portat al desànim, als dubtes i a la pressió de l’equip. La Penya no baixarà a la LEB però el què està clar és que aquest estiu abans de fitxar s’ha de preguntar molt bé i assegurar-se que qui vingui, a banda de ser millor o pitjor jugador, tingui fam i caràcter.
COMENTA-HO AL FÒRUM: TANQUEM LA TRILOGIA
El fitxatge d’un tres se segueix retardant perquè toca fer jocs de mans amb la tresoreria, però el ridícul del cap de setmana a Múrcia obligava a fer alguna cosa. Les primeres opcions per fitxar s’han acabat d’esvair i Salva Maldonado reconeixia avui a les pàgines d’El9 que “tinc la informació que no serà fàcil incorporar algú en els pròxims dies”, així que la reacció s’ha de produir des de dins. Ni una victòria lluny de l’Olímpic en tota la lliga i desastres acumulats quan toca jugar contra rivals de la part baixa, com va passar diumenge o en la visita a Valladolid. Per això el president Jordi Villacampa ha organitzat aquest matí una reunió amb l’entrenador i la plantilla per fer-los un toc d’atenció, demanant un major compromís i respecte per una institució que ha deixat enrere ja els 80 anys d’història. El màxim mandatari verd-i-negre va deixar clar que no pot ser que hi hagi falta d’actitud o concentració en partits que són clau per enterrar el fantasma d’un descens que seria inassumible per a l’economia verd-i-negre. El Barça no sembla el millor client per mesurar la reacció dels jugadors, però és un problema que no tindrien si haguessin fet els deures enlloc de ressuscitar un conjunt com el Múrcia, en crisi profunda. Toc d’atenció de portes cap endins, ara veurem si serveix d’alguna cosa o es repeteix la sordesa de les esbroncades puntuals que va dur a terme Villacampa en temps de Pepu Hernández.
COMENTA-HO AL FÒRUM: TOC D’ATENCIÓ DE VILLACAMPA
El BiC segueix amb la triologia de periodistes per donar un cop d’ull a la primera volta dels equips catalans. Si @Oscarherreros ens parlava del miracle del Manresa, ara és el torn de Marc Mundet (RAC1, @MarcMundet78) per estudiar de prop un Barça de grans resultats, però a qui s’exigeix una mica més de brillantor.
Màxima eficàcia, menys brillantor
Números impecables a l’ACB (15 victòries i 3 derrotes). Números impecables a l’Eurolliga (12 victòries i 1 derrota). La millor defensa del continent. Un equip que aspira absolutament a tot. En aquest sentit, el Barça 2011/2012 no ha canviat en absolut al dels anys anteriors a l’hora de resoldre els partits (alguns amb més claredat que d’altres, tot sigui dit). Vagi per endavant que no és el mateix fer un anàlisi de l’estat de forma actual -l’equip fa pinta que va a una mica més en els dos últims partits- que no en el conjunt de la primera volta de la competició. Com de la mateixa manera que tampoc és el mateix que fer-ho amb els jugadors: per posar un parell d’exemples, Pete Mickeal seria un in-crescendo enlloc d’un ombrívol. En altres paraules, no és el mateix el que ÉS que el que HA ESTAT.
Com que em costa fer-me una idea global de tots i cadascun dels partits que han jugat els homes de Xavi Pascual en el què portem de competició, m’agafo com a eina un gènere periodístic molt recurrent: un l’1x1 de balanç de la primera volta del Barça Regal.
Marcelinho: Encorsetat. Va arribar al Palau com un dels jugadors que millor jugava el bloqueig i continuació d’Europa. En canvi, a Barcelona el seu rol ha canviat. La percepció ens fa donar un cop d’ull a les estadístiques, que indiquen que llença pràcticament el mateix que el darrer any a Vitòria (129 a 121 en els primers 18 partits de lliga). La prova la trobem amb 40 assistències menys en el mateix tram de partits).
Sada: Cansat. És evident que ha notat un estiu sense vacances per l’Europeu, i el seu joc i el seu físic se n’han ressentit. Ha jugat una primera volta molt per sota del seu nivell, però el seu cas és menys preocupant: un home que basa el seu joc en les sensacions físiques, només és qüestió de tornar-se a posar a to per fer un sant-tornem-hi. Ell n’és perfectament conscient i per aquí va el camí.
Navarro: Lesionat. No cal ser Sherlock Holmes per afirmar que el Barça no és el mateix amb i sense el seu jugador de referència. Amb ell sa i a ple rendiment, el Barça és un superequip candidat a l’Eurolliga. Sense ell, el Barça és un molt bon equip que ho haurà de fer molt bé per anar superant obstacles fins el final. Quan ha jugat, s’ha notat però el peu de Navarro va dir prou a mitjans de desembre a Vitòria, i tot i que el balanç numèric de l’equip continua sent molt bo, la brillantor i la imprevisibilitat d’aquest Barça sí se n’ha resentit.
Eidson: Equilibrat. De tots els fitxatges d’enguany, és el que està rendint a un nivell més alt. La seva polivalència fa que Xavi Pascual l’utilitzi en posicions 2 i 3, i com a solució a l’1. Pot fer absolutament de tot i això és el que està donant versatilitat a l’equip: tirant, penetrant, defensant… Per recordar, el partidàs que es va marcar contra Montepaschi al Palau a la primera fase de l’Eurolliga.
Rabaseda: Equivocat. El director esportiu de Fuenlabrada, Ferran López, es va estirar dels cabells quan va rebre la trucada de Joan Creus dient-li que avortava la cesió de l’aler de Ripoll i se l’enduia cap al Palau. I tenia tota la raó: a Madrid hauria estat titular d’un equip que jugava a Europa, amb minuts i responsabilitats. I l’any següent hauria tornat molt més fet. A la secció no ho veuen així i diuen que “és molt millor estar al Barça que a Fuenlabrada”. Potser sí… però en quines condicions? Continuo amb la sensació que va tornar al Palau per qüestions de ‘cupos’.
Mickeal: Ombrívol. Es nota que s’ha passat un any en blanc i que ja té 33 anys. Es nota amb que té ganes de fer-ho bé fins arribar a l’extrem de l’angoixa, però que el cos no li dona per més. A mesura que l’any ha anat avançant, el nord-americà ha anat agafant un to una mica millor (no era difícil perquè els mesos de setembre i octubre van ser per oblidar) però tot i així, continua amb tres de fredes i una de calenta. Diuen des de dins la secció que n’esperen la millor versió a partir de la Copa del Rei. Es comença a notar.
Ingles: Revelador. Va arribar per la porta del darrera la temporada passada i mica en mica va consolidant-se com un home-que-fa-de-tot-dins-i-fora-de-la-pista. Numèicament no és res de l’altre món, però sí que ha tingut actuacions molt destacades, donant un equilibri molt necessari a l’equip. I ara mateix és imprescindible en els esquemes del tècnic. Amb el pas del temps i un pèl més de regularitat, té molt recorregut dins d’aquest Barça.
Lórbek: Constant. El millor jugador del Barça en aquest primer tram de temporada. Sense fer gens de soroll, aporta punts, rebots, minuts de qualitat i variacions en tots els sistemes de Pascual. No és un home que destaqui pel carisma ni tampoc per l’espectacularitat, però per cal·librar el valor de Lórbek dins l’equip: imagineu-vos una lesió de llarga durada de l’eslovè i pregunteu-vos què seria del Barça?
CJ Wallace: Sobrevalorat. Tots els grans d’Europa disposen d’una figura que correspon al títol de “el quatre obert que tira de tres”. Aquest és CJ Wallace. Sí que és veritat que té els braços molt llargs i que fa molta feina que no es veu al darrera. Sí que és cert que és una peça molt necessària en la manera d’entendre el bàsquet en el tècnic de Gavà. Però després de tot l’enrenou d’aquest estiu amb els passaports d’Albània i del Congo… tothom esperava una mica més d’aquest xicot.
Ndong: Explosiu. Els tres primers mesos del senegalès han estat perfectes. En un estat de forma pletòric, ha intimidat i ha corregut la pista com ningú. S’ha trencat la cara al pal baix i ha semblat viure una segona joventut, com un autèntic dellorigador quan el Barça s’ha encallat al davant. La llàstima és que ha trobat a faltar la conexió amb els homes petits per jugar per damunt l’anella i que, per qüestions de rotacions, fa uns quants partits que a l’ACB el tenim fora.
Perovic: Treballador. Ni és espectacular com Ndong, ni la seva feina és de la que es veu. Però a base de treball, els seus 2’17 es fan notar damunt la pista. I la integració dins l’equip en el seu segon any al Barça s’ha de destacar. Feina bruta a dojo.
Fran: Gasós. El cas del pivot gallec és de difícil explicació. Defensivament és impecable… fins que ho deixa de ser. Ofensivament, té unes condicions tècniques i atlètiques impressionants… fins que desapareix. Coses de ‘coco’. Des de dalt, fa la sensació que sempre s’ha filat molt prim amb ell. I aquesta temporada no n’és una excepció. Com Ndong, troba a faltar jugar per damunt l’anella -on és sent molt còmode-, però malgrat tot això, continua sent imprescindible en la rotació interior blaugrana.
Si un astronauta llegís aquest article sense saber res sobre quina és la situació de l’equip, diria que el Barça travessa per un problema de consistència d’equip. Però paradoxalment no és així. És només que l’equip ha perdut la brillantor de les dues primeres temporades amb Xavi Pascual a la banqueta (si fem memòria, la de la Final Four de Berlín amb Ilyasova i Andersen, i la de París en el primer any de Ricky Rúbio a l’equip). D’aquell equip només es mantenen Navarro, Lórbek, Sada, Ndong i Fran Vàzquez. Es mantenen alguns elements intactes (rigor defensiu, plantilla llarga, equip gran…). D’altres no: s’ha perdut la frescura, s’ha deixat de jugar per damunt del cèrcol, els percentatges de tir han baixat…
I tot i això, l’equip segueix a dalt de tot, aspirant a tots els títols possibles i desplegant un bàsquet que s’emporta els elogis dels entrenadors rivals. Imagineu-vos el marge de millora que té. La prova de les diverses versions d’aquest equip es van veure ahir contra el Zalguiris de Kaunas.
COMENTA-HO AL FÒRUM: MÀXIMA EFICÀCIA, MENYS BRILLANTOR