La primera volta de l’ACB 2011-2012 és història i aquest cap de setmana arrenca la segona, precisament amb un duel català, entre la Penya i el Manresa. Per tenir una visió exterior, el BiC ha demanat a tres periodistes que cobreixen equips catalans de l’ACB que analitzin com els ha anat fins ara. D’entrada, ningú millor que Óscar Herreros (COM ràdio) per donar un cop d’ull a l’etern miracle del Resa. @oscarherreros enceta la triologia.

Assignia Manresa, impossible més per menys

Dissabte passat davant l’Unicaja, l’Assignia Manresa tancava la primera volta de l’ACB. Ho feia amb un gran balanç de 8 victòries i 9 derrotes, un dels millors que es recorden a la capital del Bages. Amb tota la importància que els resultats tenen a Manresa, el que està aconseguint l’equip fins ara va força més enllà dels números i la classificació.

Un any més amb el pressupost més baix de la categoria (reducció de més d’un 20% del pressupost de la temporada anterior), l’Assignia Manresa és una de les sensacions de l’ACB. Les vuit victòries aconseguides a la primera volta omplen de satisfacció a una ciutat que respira bàsquet com és Manresa. L’equip està aconseguint resultats i ho fa, a més, amb un bàsquet alegre i espectacular que ha causat sorpresa a la competició. Els més sorpresos són els mateixos aficionats manresans. El Bàsquet Manresa afrontava aquesta temporada després d’haver aconseguit salvar-se el curs passat amb 10 victòries i un joc ben diferent a l’actual. Al cap i a la fi, l’objectiu a Manresa sempre és, com bé diu el tècnic Jaume Ponsarnau, ser un dels millors 16 equips de la lliga. I la temporada passada ho van ser. Res a dir, mèrit absolut que l’equip amb menys diners de l’ACB se salvi per quarta temporada consecutiva.
Si una assignatura pendent va deixar aquell equip és ser capaç de fer un bon bàsquet de manera regular. Els nervis d’un mal inici de campionat, on es van encadenar 6 derrotes consecutives, i una plantilla no sobrada de talent van fer que el Congost s’hagués d’acostumar a veure com al seu equip li costava Déu i ajuda arribar als 60 punts. De la mancança, Ponsarnau en va fer una virtut i va aconseguir gairebé sempre fer pitjors els seus rivals i aconseguir victòries des de la defensa. Però el públic del Congost, sempre conscient de les limitacions econòmiques de l’entitat, també és molt exigent i es respirava que l’aficionat necessitava alguna cosa més per aquesta temporada.

Molts jugadors acabaven contracte i Manresa va tenir una magnífica oportunitat per edificar un equip pràcticament de 0. Va ser aquí on va començar aquest “nou” Manresa que tanta admiració està despertant després d’aconseguir en dues setmanes guanyar a Vitòria i a casa davant l’ Unicaja.
Una de les claus per entendre aquest canvi de fisonomia en l’equip és el director esportiu, Pere Capdevila. És la seva segona temporada, tot i que en la primera va entrar amb l’equip ja fet per la marxa de Jordi Ardèvol al Barça. L’exjugador de Manresa, Lleida i Canarias es va moure bé aquest estiu. El pressupost per fer l’equip era força inferior que el de la temporada anterior, però Capdevila va saber optimitzar els recursos. Va fitxar Hanga, un desconegut hongarès a finals de maig i a principis de juliol, quan molts equips encara no s’havien mogut, ja tenia el jugador franquícia: Justin Doellman, un dels jugadors més valorats de l’ACB 2010-2011.
Manresa no es va oblidar de la LEB, un mercat on acostuma a pescar i va fitxar Micah Downs, un aler del Burgos tan espectacular com inconsistent en el seu joc. A partir d’aquí, retorns d’homes que ja han triomfat al Congost com Javi Rodríguez o Asselin que volien reivindicar-se després d’un mal any a Bilbao i Estudiantes respectivament. Achara, que jugava a LegaDue, i Palsson, jove aler islandès amb un paper testimonial a la universitat de Maryland, completaven l’equip en el que continuaven Alex Hernández, Gladyr, Montañez i Oriola. Un equip ple de talent que amb les jornades ha anat evolucionant i ha demostrat que pot plantar a cara a qualsevol, tot i que quan les coses no surten també ha acusat aquesta manca de consistència fruit d’un equip ple de jugadors nous.

Si Capdevila és una de les claus d’aquest Manresa, no li podem donar menys importància a Jaume Ponsarnau. Va pujar l’equip a l’ACB, l’ha mantingut sempre i s’ha s’habut a adaptar a equips tan diferents com són el Manresa de la temporada passada o l’actual. Un any més està treient petroli de jugadors que sembla que només puguin funcionar sota les seves ordres i en l’hàbitat que es viu a Manresa. Impecable la seva direcció a la banqueta i més destacable encara la seva gestió de grup. Va saber resoldre una important manca d’adaptació de Micah Downs al grup per convertir-lo en una de les sensacions de l’ACB. Tampoc ha tingut miraments a donar tota la confiança al jove base Álex Hernández, que tot i l’inici discret de lliga que va fer, ha donat un pas endavant en la direcció de l’equip aprofitant la baixa de Javi Rodríguez. I el més important, novament ha construït un equip on tothom coneix el seu rol però a la vegada tothom se sent important.
No vull acabar sense destacar que si aquest equip ha pogut tornar a competir a l’ACB és gràcies a la bona gestió que es fa des dels despatxos. La directiva encapçalada per Josep Vives fa anys que no estira més el braç que la màniga, tot i saber que això els podia fer menys competitius respecte altres equips amb els mateixos objectius. La lliga, on cada vegada els equips s’acosten més al pressupost manresà, i els resultats, li estan donant la raó.

I evidentment menció especial per a l’afició. Què seria el Bàsquet Manresa sense la seva gent? Aquest estiu, veient els il.lusionants fitxatges, ja es va detectar un augment d’abonats al club i des que la temporada ha començat el Nou Congost ha tornat a ser el de les grans ocasions. Aquella olla a pressió on els rivals se senten tan incòmodes i on passen coses que només es poden explicar si has estat al Congost.
Després de repassar les claus d’aquesta bona primera volta manresa, potser la pregunta és fins on pot arribar aquest equip? Per començar, ha d’assegurar 4 o 5 victòries per aconseguir l’objectiu de continuar un any més a l’ACB. Si ho fa aviat, podrà somiar, sense oblidar que els play-off estaran caríssims ja que sembla difícil que equips com Bilbao o València no vagin cap a dalt. De totes maneres, les alegries i l’espectacular bàsquet vist fins ara ja no ens el treurà ningú.

COMENTA-HO AL FÒRUM: IMPOSSIBLE MÉS PER MENYS

El debat ha sorgit de forma natural, sense interessos ni manipulacions. Ricky Rubio torna a ser feliç, els aficionats del bàsquet el recuperen i apareix la pregunta: per què no ho feia així al Barça? Hi ha dits que assenyalen a Xavi Pascual, que ahir va esclatar denunciant una campanya que només veu ell. El tècnic blaugrana és dels qui sempre mira si hi ha algú darrere seu, sempre té la sospita a punt i va aprofitar la prèvia del partit del Barça per denunciar un complot que no existeix. Són merescudes les crítiques cap al de Gavà? La seva pissarra va esclavitzar el talent de Masnou? En una època en què ens volen fer creure que tot és blanc o negre, la resposta deu estar en el to gris.

El debat ha aparegut. I cal estudiar-ne tots els angles. Diversos periodistes, via twitter, que encara és un recurs per dir públicament el que després no es trasllada a l’opinió publicada, han recordat a Xavi Pascual que sense corretja, Ricky Rubio és un fenomen, un prodigi d’aquells que només surt de tant en tant. Els elogis, cauen de totes bandes, vinculats a la premsa o no. Hi ha qui com Piti Hurtado li dedica un vídeo, altres fan com El contraataque amb articles amb recordatori inclòs per al tècnic, mentre que la majoria omple les xarxes socials per lloar les accions del base amb la samarreta dels Wolves. Vídeos i notícies cada dia amb les meravelles del Pistol Pete italià, segons versió de Shaquille O’Neal. En el debat hi ha visions per a tots els gustos, des de la contundent defensa a la feina de l’entrenador del Barça a qui qüestiona directament tot el bàsquet europeu.

Com es pot veure, n’hi ha per a tots els gustos, si bé en el debat la victòria de Ricky Rubio és aclaparadora, n’hi que sigui per una qüestió de volum. Des del BiC ens movem en el to gris. Per un costat, Xavi Pascual faria bé de no buscar conspiracions on no n’hi ha. Ahir va esclatar parlant d’un sector (la premsa, cal entendre) que vol desestabilitzar i no valora tot el que s’ha aconseguit en els últims temps. El malestar del tècnic ve de les crítiques rebudes pel boom Ricky i alhora els retrets pel bàsquet de marcadors baixos del Barça actual. Una dualitat que analitza a la perfecció avui Julián Felipo. La reacció del tècnic és correspon amb una persona que està constantment pendent de tot el que es diu d’ell, però és equivocada perquè es fa difícil pensar en una època més plàcida per al qui seu a la banqueta blaugrana. Una conversa amb Aíto i Ivanovic, per exemple, seria paradigmàtica. Si hi sumem l’escàs ressò del bàsquet, devorat sense contemplacions pel futbol i pels triomfs individuals dels esportistes espanyols, encara es detecta més la sobreactuació. A final de temporada, no hi ha dubtes que el Barça tindrà dos o tres títols més i tornarà la basa d’oli que no ha desaparegut. Però les copes tampoc desmenteixen que el de Gavà és boníssim treient el millor dels professionals veterans, potser no troba la manera de fer progressar joves en fase de creixement, com era Ricky Rubio o ara Rabaseda. I, opinió personal, el joc en estàtic perd fluïdesa temporada rere temporada, sense arribar en cap moment a l’orquestra perfecta del primer any de Ricky, cada cop més centrat des d’aleshores en explotar l’inacabable talent de Juan Carlos Navarro.  

Dit això sobre Xavi Pascual, tampoc cal ser extremista i pensar que Ricky Rubio va ser víctima de la pissarra del tècnic, com si no hi hagués espai a la fantasia que sempre ha destil·lat. D’entrada, el base tenia una oferta del Madrid que li oferia ser pal de paller, eix de la secció. Va preferir el Barça per una qüestió de comoditat  i per un projecte de base molt més sòlida que gairebé li assegurava títols des del primer dia. Un parell de copes del rei, una Eurolliga i una ACB justifiquen la decisió des d’aquest punt de vista, sobretot comparat amb la sequera blanca. Però això és anecdòtic perquè cadascú pren decisions en cada moment i cal assumir-les. En el primer any el seu joc va recordar al de la Penya, amb actuacions clau que sempre recordarà el Palau Blaugrana. Si no enlluernava tant com a Badalona era per una lògica de repartiment de rols i major qualitat dels companys.

Els mals van arribar en la segona temporada, amb un descens en picat dels percentatges, avançat per Sada en les preferències de tècnic/aficionats i aquell xiuxiueig dels seguidors quan tenia la pilota, aquell soroll gairebé imperceptible que tantes carreres ha perjudicat aniquilant la confiança de qui n’és protagonista. El descens als inferns va ser un fet. Per primer cop tot eren crítiques al seu joc i els visionaris el posaven al cistell dels qui un dia havien de conquerir el món i van petar pel camí. Fins al punt que alguns van vendre la sortida a la NBA com una excel·lent operació econòmica de la directiva culer. Culpar Xavi Pascual és d’una simplicitat que espanta. Per molt rígid que sigui, per molt que enviés Ricky a un rol secundari, algú amb el talent que destil·la el base, qui la prestigiosa revista nord-americana Slam va definir com “el millor jugador fora de la NBA” quan només tenia 16 anys, havia de saber lluir, de posar-se l’equip a les espatlles com està fent als Wolves des del primer dia. Les cames no fallaven, sinó el cap, sense saber assumir les crítiques ni la pèrdua de pes dins l’equip. No era un problema només d’atac, també va perdre la màgia en defensa (6 pilotes robades ahir). Es va enfonsar, sense trobar les tecles per reflotar. I quan a la banqueta hi havia Sergio Scariolo enlloc de Pascual, tampoc va variar res.

Així, en el debat de Ricky Rubio vs. Xavi Pascual caldria quedar-se en el punt mig, en la grisor, fugint dels blancs i negres que es dibuixen per definir el món. Xavi Pascual no va saber treure el millor d’un talent com n’hi ha hagut pocs a la història i hauria de fer un xic d’autocrítica. El tècnic sempre treu l’aval dels resultats dins d‘“el demà no existeix” que explicava al BIC un base format a les categories inferiors del Barça com Mario Fernández, però veient-lo a la NBA també podria revisar si es va equivocar en alguna cosa. I a l’altre banda, Ricky Rubio, que ara es mou en un estil de joc que li va més, sap que no va estar a l’alçada i sobretot va tenir un problema mental. No es pot culpar només el tècnic. El to gris.

COMENTA-HO AL FÒRUM: RICKY RUBIO VS. XAVI PASCUAL

Els fronts oberts quan surt la paraula preocupació i s’hi suma el nom Joventut són inabarcables. Avui ens centrarem en un, en la segona fitxa més alta del primer equip, que té ara un rol del tot marginal. El segon toc d’atenció de Salva Maldonado a Jordi Trias tampoc s’ha traudït en una resposta i la directiva comença a dubtar si hi ha d’intervenir o no, sense saber tampoc si servirà d’alguna cosa.

Jordi Trias va tenir un rendiment òptim dins del que se n’esperava en l’inici de la passada temporada. Se li demanava més participació en atac, cert, però agafava rebots amb facilitat i no desentonava del tot dins la defensa amb la mirada implantada per Pepu Hernández. Amb el pas dels mesos va anar perdent protagonisme fins tenir un rol marginal. I el relleu a la banqueta no li ha portat més sort. Des del primer dia no aporta el que Salva Maldonado n’espera. El tècnic va intentar-ho solucionar amb una reunió a la pretemporada, en què l’instava a fer un pas endavant i tenir un paper important dins l’equip, a exercir de veterà en un grup farcit de joves i a donar un cop de mà davant l’absència per lesió de Henk Norel i la verdor de Latavious Williams.

El resultat del primer toc d’atenció és que no es va traduir en res. I més quan Báez va fer acte de presència, ja que quan el dominicà i Tay Williams seien a la banqueta era el dia i la nit per a l’equip, que es tornava tou, tenia problemes per tancar el rebot, facilitava l’anotació interior del rival i en més d’un partit encaixava parcials ben negatius. Maldonado, per exemple, no entenia que un jugador interior en els sis primers partits només rebés dues faltes i ni tans sols fes un viatge a la línia de tirs lliures. Segon cara a cara doncs per exigir-li que espavilés, just abans de la visita a Valladolid, que va resultar un desastre. Només va jugar tres minuts, si bé cal recordar que tot l’equip va estar horrorós en el -19 al camp de l’aleshores cuer. La reaparició de Norel ha anat en contra del gironí, que s’ha vist avançat fins i tot per Llovet, que en principi no tenia la confiança de l’entrenador. Per intensitat el pivot del planter li ha près el lloc i ara la rotació interior està formada per tres peces que viuen del físic i les ganes, una quarta que intenta acostar-s’hi i una cinquena, del tot perduda. Una darrera mini reunió fa tres setmanes tampoc ha obtingut resultat. Té un rol marginal i no en surt. Tres minuts contra el Madrid, ni un segon a Alacant i vuit minuts diumenge contra el Baskonia, duel en què no hi era Báez. Teletovic amb dos cops de cul el va enviar sota el ferro, res a veure amb els problemes que li creava Williams al pal baix. El dia i la nit. I ajuda a la remuntada del Baskonia.

El problema a la Penya és que no saben què fer. Ja li van rebaixar el sou. Un primer any, gràcies a la milionària indemnització del Barça, a preu de ganga (100.000 euros) que pujava d’immediat per multiplicar-se per tres i per quatre. Primer no va voler que li toquessin la fitxa, i no li faltava raó perquè és poc seriós signar un jugador i un any després dir-li que no pots pagar el pactat. Però la difícil situació del Joventut i el seu baix rendiment van dur-lo a allargar una temporada el contracte passant el que s’havia de pagar en dos anys, a tres. Tenim doncs una rebaixa de la nòmina i dos tocs d’atenció llargs de l’entrenador. No hi ha queixa en l’actitud, és un professional. I encara menys en el caràcter. Qualsevol que el conegui mínimament coincidirà que és una de les millors persones que un es pot trobar al planeta. Però no aporta el que espera d’ell i tot plegat s’ha tornat una bola difícil de pair per l’aler pivot, un peix que es mossega la cua difícil de desembolicar. Problemes esportius, problemes personals i una pèrdua de pes que complica encara més que trobi el to i la intensitat que li exigeix Maldonado. I un altre maldecap per a un club que els acumula amb gran facilitat.  

COMENTA-HO AL FÒRUM: TOCS D’ATENCIÓ SENSE RESPOSTA