El Barça supera els Lakers i el CSKA s’imposa en la visita a Cleveland. La premsa s’omple de reportatges i articles d’opinió sobre la reducció de distàncies i la caiguda del mite NBA. Però hi ha una dada que ens torna a la realitat sobre l’atractiu de la lliga nord-americana: enguany hi ha rècord de jugadors estrangers. I un segon capítol a seguir de prop: l’imminent duel de crisis entre els dos bàsquets.

La relació entre el bàsquet europeu i la NBA deriva des de fa anys en un ball en què es va canviant de direccions i tothom té clar qui mana. Però de tant en tant el vell continent es revela. L’últim episodi va ser l’or rus (Delfino, Krstic, Pargo, etc) i els fums d’un Olympiacòs que anunciava l’obertura d’una oficina a Nova York per vendre el producte a les grans estrelles nord-americanes i que casos com Childress fossin l’obertura de camí per acabar veient a Grècia grans estrelles. Alhora, la gran lliga del bàsquet mundial deixava enrere l’encanteri i ja veia que els joves gripaus europeus que no havien demostrat res no esdevien prínceps en creuar el Pacífic (Milicic, Korolev, Tskitixvili, Sergio Rodríguez, Monya, Petro, etc). Per uns instants, Europa somiava en canviar la dinàmica de veure marxar totes les estrelles… fins que ha arribat la gran crisi.

Hi ha una dada clara: nou rècord amb 84 estrangers per iniciar la temporada 2010-2011, 49 dels quals europeus, als quals cal sumar-hi uns quants amb extens passat en el bàsquet del vell continent com el clan argentí (Oberto, Delfino, Ginobili, Scola i Nocioni), David Andersen, Arroyo, Splitter, Varejao, Eyenga i Ibaka. Els dos bàsquets, Europa i NBA es mouen entre dos aigües i serà interessant seguir l’evolució dels pròxims anys. Per un costat, la profunda crisi europea ha fet que uns quants fessin les maletes denunciant problemes per cobrar (Delfino i Pargo per citar dos exemples) i promeses incomplertes. El panorama amb equips acollint-se al concurs de creditors a l’ACB i la vaga de jugadors a Grècia mostra que els pròxims anys seran difícils i cobrar a final de mes en el dia que toca, cosa que no passa en uns quants clubs espanyols, serà cada cop més complicat. Les dues lligues més fortes tenen problemes i ja veiem les primeres mostres (li poden preguntar al Manresa) que en contra de les previsions que es feien fa ben poc els jugadors nord-americans prefereixen esgotar les opcions de tenir un contracte NBA o NBDL abans de provar l’aventura europea.

Cobrar a final de mes és una garantia a la NBA i ho està deixant de ser a Europa. I això marca molt a l’hora de triar una oferta o l’altra. Però hi ha una taca negra a l’hortizó de la lliga nord-americana: l’amenaça de lockout per a la pròxima temporada. Ja ho van fer en la 1998-99 i la NHL serveix de referent recent per evidenciar que si els propietaris ho creuen necessari, tirarà endavant. Les declaracions de David Stern en l’últim mes apunten cap al tancament parcial o total amb un objectiu clar: reduir els sous. Un objectiu que comença a circular com a raonable en les converses entre els presidents de l’ACB, cal dir. No es pot perdre de vista que avui el Valladolid ha estat el tercer a acollir-se a concurs de creditors. I no serà l’últim.

Per primer cop sembla que uns i altres comencen a prendre consciència que el cotxe car és una meravella… si es pot mantenir. I tret d’algunes excepcions, al ritme que es duia fins ara, no. El problema és que Europa no es podrà aprofitar del conflicte NBA per atraure jugadors perquè la crisi no deixa marge de maniobra. Com a mínim, pot fer que algun europeu s’ho pensi dos cops abans de fer el salt. Si li asseguren cobrar, clar. La NBA augmenta la posició de força gràcies a les misèries del vell continent, però té un enorme problema en el futur immediat. Qui treurà més profit de la crisi de l’altre? En menys d’un any sortirem de dubtes. 

COMENTA-HO AL FÒRUM: DUEL DE CRISIS. QUI GUANYARÀ?

Sí, s’ha canviat de temporada, però l’ACB segueix vivint situacions impròpies d’una lliga professional. Us imagineu a Mourinho o Guardiola suspenent un entrenament perquè no hi ha la gespa posada? Doncs Luis Casimiro i Pepu Hernández poden donar fe que aìxò passa a l’ACB. Fa uns mesos ja ho denunciàvem al BiC i ara hi hem de tornar. N’hi haurà més?

L’Estudiantes va trobar-se sense pavelló a mitjans de juny i va suar de valent per trobar una nova llar. Vistalegre va ser el destí tornant a la casa que va acollir-los fins al 2006. Però l’ús és compartit i això dóna peu a situacions com la del passat cap de setmana. Les cistelles van acabar de posar-se només dues hores abans de l’inici del partit contra el DKV Joventut. I cap dels dos entrenadors estava content. Per què? Els locals van anar al matí a fer un entrenament i van acabar analitzant el rival en vídeo perquè no hi havia res a fer, mentre que els badalonins van optar per quedar-se a l’hotel quan amb tot preparat per anar a exercitar-se els van comunicar que sense parquet (van posar-lo al matí) ni cistelles, no ho tindrien gens fàcil.

El parquet i les cistelles no van ser l’únic problema. Les ràdios que havien de seguir el partit a peu de pista es van trobar que no hi havia electricitat. La solució fàcil era recórrer a uns cables allargadors… però en buscar-los, els operaris van indicar que no n’hi havia en tot el pavelló, si bé oferien les claus del camió per si algú volia provar sort. El protocol també va viure un calvari. Els jugadors estaven escalfant i els familiars se’ls miraven, anant d’un costat a l’altre perquè ningú sabia on havien de seure. Mentre feien la roda, algun jugador mirava d’indicar als seus pares on eren els seients mentre els empleats d’Estudiantes intentaven aclarir-se sense gaire èxit. La part dels patrocinadors no funcionava gaire millor perquè no sabien quins palcos corresponien a cada marca/empresa. Tampoc va ajudar-hi que petés una tuberia del clavegueram. Els VIPS van tenir-ho clar: cames ajudeu-me. Els qui no tenien opció de moure’s per qüestions laborals, van aguantar la fortor. No hi havia alternativa. I no oblidem que el club col·legial va avisar a la televisió que no podia fer el partit, previst per a les 12.30 dijous, deixant tan sols tres dies per reaccionar. Les queixes de Jordi Robirosa eren més que justificades.

El problema no és exclusiu d’Estudiantes. Els equips sempre intenten entrenar el dia abans o al matí, si juguen a la tarda, per aconstumar-se als aros i al parquet. El Manresa va fer l’habitual sol·licitud a la Penya de cara al pròxim cap de setmana, però s’haurà d’acontentar amb les pistes laterals perquè Axel Rose i la resta de Guns’n’Roses tenen prioritat. I és igual si ets modest o un gegant perquè el Madrid ha de buscar una llar alternativa per al duel de la sisena jornada contra el Lagun Aro perquè la Caja Mágica té uns altres amfitrions més importants: els MTV Europe Awards.

Situacions poc serioses, si bé l’ACB segueix sent una competició privilegiada en comparació amb d’altres. Per qui no ho hagi seguit, a Grècia estan en vaga indefinida perquè els jugadors estan farts de contractes que no es compleixen, impagaments, irregularitats i rescissions sense compensació. I les dues parts, jugadors i clubs, estan tan enfrontats que no s’intueix una solució fàcil. La lliga ha anunciat que ho té tot a punt per arrencar el pròxim cap de setmana, però els qui han de suar la samarreta segueixen sense pronunciar-se. Olympiacòs i Panathinaikòs, els únics aliens a la crisi, ja han insinuat l’opció d’abandonar la lliga.

COMENTA-HO A: ACB DE FIRETA (II)

Hi ha un tall que triomfa a l’APM en què un home de poques llums brama davant del micro una proclama: “que no nos engañen, que nos digan la verdad”. Travessem temps foscos amb la crisi mundial, en què els genis de les finances han anat enredant, ajudats pels éssers anònims que signen coses als bancs sense entendre-les. Al món de l’esport no deixa de ser un altre reflex d’aquest problemes, de la màgia dels números. O com s’entén que una entitat com el DKV Joventut que cada any presenta un petit superàvit es trobi ara a les portes d’entrar en concurs de creditors per un deute superior als 10 milions?

La web encestando.es avançava la notícia i des del BiC hem pogut confirmar que davant la manca d’alternatives per tapar els forats generats a la tresoreria, la Penya optarà pel concurs de creditors, que ja d’entrada redueix el deute a gairebé la meitat per obra i gràcia d’hisenda. El club tenia coll avall que la venda dels terrenys de Can Mora era un fet i així l’havia inclòs en les previsions del present exercici, però l’escola no es farà i s’entra en un llarg i complicat procés de permuta que ningú sap quan es podrà tancar. Així doncs, diners que havien de ser-hi, no hi són i vés a saber si hi seran. Amb el supermercat de Mas Ram també encallat, les vies d’ingressos extraordinaris s’ha estroncat i la històrica entitat es troba amb l’aigua al coll. I sort que el patrocinador en un acte de misericòrdia i fidelitat ha acceptat allargar un any la vinculació, si bé a meitat de preu. Els senyors de DKV donen per tancada una etapa i, a més, estan cansats de veure com els han copiat la idea i en els darrers anys sovintegen els equips patrocinats per una asseguradora, com és el cas dels dos grans gegants de l’ACB, Barça i Madrid.

Així, el concurs de creditors és la via adoptada per Jordi Villacampa en l’últim any de mandat. Soluciona part del deute i de pas satisfà una de les exigències dels qui volen rellevar-lo: una auditoria per saber l’estat real de l’entitat. Hi ha tres grups confirmats i un possible quart que es veuen amb cor de dirigir la nau… si la situació no és dramàtica del tot, així que la mesura ideada per l’actual directiva aportarà una mica de llum on només hi ha foscor. El deute reconegut se situa sobre els 10,5 milions, si bé es tem que sigui superior en una Penya que ha reduït el pressupost a 6 milions, dos més que la pròxima temporada. Villacampa ha reconegut obertament en els darrers temps que el club genera entre 4 i 5 milions d’ingressos. Si no hi ha més, no hi ha més. En temps de crisi, si de cas, hi ha menys. A partir d’aquí, tres reflexions que desenvoluparem al llarg de la temporada a mida que es puguin actualitzar i en tinguem més dades.

D’entrada, dir que la majoria dels mortals veiem molts números i ens maregem. Per això confiem en uns senyors que els interpreten i ens diuen què volen dir. I s’aprofiten de nosaltres. De nou, l’APM. La Penya ha passat de presentar un superàvit anual a entrar en concurs de creditors i el seguidor verd-i-negre no entén res. Com es fa això? Deu ser la màgia dels números. Que quedi clar que no és un cas únic. Abans de plegar, Xavier Sala i Martín acompanyat de Joan Oliver presentaven els autoanomenats “millors números de la història del Barça” amb 11 milions de superàvit, que en qüestió de dies la nova directiva de Sandro Rossell convertiran en 77 milions de dèficit. Ja poc després de presentar l’optimista balanç, el grup entrant parlava de crèdit sindicat i problemes de liquiditat per pagar la nòmina de juny, pessimisme que contrastava amb un Ferran Soriano que tenia convençuts bona part dels periodistes que el deute, rebatejat com la “pesada motxilla”, havia desaparegut. Sense moure’ns del futbol català, fa cinc anys a les eleccions de l’Espanyol Daniel Sánchez Llibre presentava un balanç econòmic que “és l’enveja de la gran majoria de clubs de Primera”. La candidatura de Claudi Biern, amb un economista de tanta solvència com José Maria Gay, parlava de “quiebra tècnica”. I els números eren els mateixos. Tampoc l’Akasvayu va donar símptomes de problemes fins uns mesos abans de menjar-se un club històric gironí fins al punt que quan al blog vam publicar que els jugadors no cobraven, els aficionats van reaccionar amb incredulitat, acusant-nos de voler desestabilitzar. Tanta fe tenien tots en els nous rics, que el BiC va fer públic l’impagament a petició d’uns jugadors, que havien fet arribar la mateixa notícia a periodistes gironins. Estaven sorpresos que aquests optessin per no fer-ne cas.

El segon punt té a veure amb l’ACB. En poc temps, Estudiantes, Joventut i Valladolid estaran en mans dels jutges. Els 4-5 milions d’ingressos que explica Villacampa són una utopia per a la majoria de clubs, que es conformen amb molt menys. Els ingressos televisius són ínfims i la competició ja està cada cop més marginada a nivell mediàtic, amb un nou cop contundents ara amb el pas de La2 a Teledeporte. I segons indiquen al BiC, el pes de l’ACB en els ingressos dels clubs es reduirà pràcticament a la meitat en els dos pròxims anys situant-se al voltant d’un pobre 12% del total. El bàsquet europeu és un cadàver amb potes que no assumeix el seu present, posant-se al darrere de l’escut de la bona imatge que llueixen els qui treuen diners del futbol o d’un milionari. És un esport que no genera i que viu per sobre de les seves possibitats, així que ens haurem d’acostumar que cada estiu hi hagi noves llàgrimes que acompanyin les dels aficionats gironins fa dos anys.

Finalment, serà interessant seguir la transició entre el final de l’era de Jordi Villacampa i els nouvinguts. N’anirem informant i fent balanç del pas de l’excapità al capdavant del club, amb les virtuts i els defectes. D’entrada, diumenge començarem a tastar si l’exigent aficionat verd-i-negre assumeix els temps de vaques magres. “Hem de ser el Manresa i a Badalona no en sabem” aventuren dins del club, que tem la desertització de les graderies. Mica en mica, anirem resolent dubtes.

COMENTA-HO AL FÒRUM: LA MÀGIA DELS NÚMEROS