Estudiantes està en zona de descens. Verd-i-negres i col·legials van oferir un espectacle trist, malgrat que els badalonins com a mínim se’n van endur la victòria i saber que el coixí sobre el descens és de dos partits. Els madrilenys van optar per actuar d’urgència amb dos fitxatges. Un esforç per evitar el drama, tot i que més d’un es va adonant que el primer error el van cometre el passat estiu amb la incorporació de Pepu Hernández. Els mals estudiantils del passat dissabte, com la nul·la defensa, la manca d’entrega o els atacs poc preparats, amb un parell de blocs perquè Lofton sortís sense avantatge a llençar un triple de qualsevol manera, eren recordats per l’afició del Joventut. Són dolors patïts fins fa quatre dies, uns símptomes que es repeteixen i només tenen un vincle comú.

Pepu Hernández va guanyar un mundial i va ser segon en un europeu amb Espanya. I esperava grans ofertes. El Barça va temptejar-lo, però Joan Creus va considerar que era més segur seguir confiant en Xavi Pascual. Entre conferència i conferència a preu d’or sobre els secrets de la gestió de grup per assolir l’èxit, el nom del madrileny apareixien de forma cíclica vinculada a alguna banqueta potent. El temps, però, anava passant i només va abandonar l’atur per instal·lar-se en el club més calcat a Estudiantes que hi podia haver: el Joventut. Contracte de mitja temporada i dues més, un vincle llarg que va dur al penediment ràpid dels dirigents verd-i-negres. “Crec que ens hem equivocat”, reconeixien aviat. Per què? Ho expliquem aprofitant que estrenem el primer patrocinador del BiC, Aqua Go Sports Bar.

Les raons són diverses. Si el treball gairebé malatís de Sito Alonso era vist com un excés, amb jornades per al tècnic i els ajudants que arrencaven a primera hora, a vegades abans de les vuit del matí, i s’allargaven més enllà de les onze de la nit, Pepu era l’antítesi. A mig matí a l’Olímpic, a la una cap a casa i tarda lliure. Només després d’un rídícul amb visita de Jordi Villacampa per esbroncar-los, el tècnic va decidir recuperar la doble sessió. Això també va comportar problemes perquè l’equip s’havia d’exercitar fins a les vuit per deixar la pista lliure, que cada dia feia servir de forma alternada algun conjunt de les categories inferiors. Amb Aíto es va arribar a un acord, adaptada als biorritmes i altres manies seves, amb Sito Alonso no va haver-hi problemes, però amb Pepu res de res, no volia començar més d’hora la sessió preparatòria, ja que tenia un costum intocable als migdies, sagrat, que no es podia alterar.

La mala relació de Pepu amb els entrenadors de les categories inferiors també va cridar l’atenció tenint en compte que venia d’Estudiantes. I més quan se li preguntava per l’evolució d’algun jove i responia recordant que havia deixat clar a la directiva que només es faria càrrec del primer equip, així que no s’implicaria gens en el treball amb les joves promeses, trencant una llarga forma de treballar de la Penya. Menció especial mereix el cas Albert Homs. La gran perla del planter va perdre un any perquè estava en dinàmica de primer equip, però no jugava, tret de mínimes aparicions, uns segons, per fer una falta o rols similars. Amb 16 anys ni tenia minuts al primer equip ni apareixia amb el junior. Només va faltar-hi una mononucleosi al tram final de temporada per apagar-ne la flama, així que el passat estiu es va decidir que el prometedor jugador només visqués la dinàmica del junior durant un any, que tornés a disfrutar del bàsquet i recuperar sensacions.

El tercer punt del mal pas de Pepu Hernández per Badalona es reflecteix en un vell lema del bàsquet: “es juga com s’entrena”. El tècnic va tenir diverses enganxades amb Quinton Hosley, fins al punt que si no fos pels problemes de tresoreria, el nord-americà amb passaport georgià hauria tingut molts números per ser despatxat. Compartir agència també hi va influir. L’enuig de Hosley derivava del fet que tractant-se d’un jugador que viu molt del físic, tenia molts problemes per trobar en l’etapa badalonina. Un malestar compartit per alguns dels joves, que havien de treballar d’amagat. Es va viure la situació surrealista de jugadors que demanaven anar a fer tir o treball individual, es trobaven el no de Pepu perquè ell no hi seria i pactaven amb algun entrenador de les categories inferiors anar-hi d’amagat, cosa que provocava un maldecap a l’implicat, ja que s’arriscava a endur-se una esbroncada del seu superior.

Hosley i Pepu compartien agència, la mateixa que tots els fitxatges de la temporada, integrants del cinc titular: Robinson, English, Trias i McDonald. A l’Estudiantes se l’ha acusat de donar prioritat als de la seva agència, factor que no es pot traslladar a Badalona. En aquest sentit, no hi va haver cap queixa, més enllà d’un Josep Franch que entenia que hauria merescut ser titular en algun partit per davant de Robinson o algun favor que el vestidor no entenia, com el dia en què Carl English va demanar permís per saltar-se l’entrenament per dur el seu fill al dentista, malgrat tenir la tarda lliure. El no inicial va acabar convertint-se ràpid en un ok. Així, cal dir que l’agènca i l’entrenador es van portar molt bé amb la Penya en renunciar a l’últim any de contracte sense cobrar res, així com facilitar l’aterratge de Salva Maldonado. Al Joventut més d’un va respirar tranquil i la il·lusió amb què l’Estudiantes va viure el retorn del seu tècnic preferit s’ha anat esvaint. Pel bé del bàsquet i el treball del planter, cal esperar que els madrilenys retrobin el nord per evitar el descens, però el crèdit de Pepu està més que tocat. I amb raó.     

COMENTA-HO AL FÒRUM: BA-LON-CES-TO

Després de la pausa que ha suposat la Copa del Rei, la lliga torna al cap de setmana i la Penya afronta el primer de dos partits seguits fora de casa i contra un rival directe, l’Estudiantes. Més enllà de la vessant morbosa, el partit pot marcar el futur immediat del Joventut, oferint-li oxigen o augmentant-ne la pressió. En tot cas, un bon moment per estudiar-ne la situació. Després que Óscar Herreros (COM Ràdio, @oscarherreros) ens desgranés el Manresa i Marc Mundet (RAC1, @MarcMundet78) revisés el Barça, qui millor que Xavi Ballesteros (El9/RCB, @ballesterosxavi) per parlar del club verd-i-negre.

Orfes de caràcter

A l’estiu, el Fiatc Joventut va haver de patir una revolució dins la plantilla verd-i-negra. La situació econòmica de l’entitat i els canvis no forçats, com per exemple la marxa de Josep Franch per voluntat pròpia, va obligar a fer un gir a la plantilla. Pepu Hernández va fer les maletes i va marxar (se li ha d’agrair perquè va perdonar un any de contracte) i el seu recanvi va ser Salva Maldonado. Per mi, el millor fitxatge que es podia fer. Home de club, que ha tret rendiment de clubs limitats esportiva i econòmicament, tècnic de la casa i compromés. Sobretot un entrenador normal, que cada vegada costa més de trobar-ne. Feia falta molts fitxatges i cap podia ser de nivell perquè la caixa estava buida. Calia afinar bé la punteria i, com sempre passa, no sempre es pot encertar.

L’error segurament previsible va ser el de Jeter, un jugador anotador però no director. Un jugador elèctric però poc actiu. Un puntal però que va baixar amb el Menorca i a qui Aíto no va renovar a l’Unicaja on va ser temporalment. Ha estat l’únic error. Això sí, no ha enganyat a ningú perquè és el mateix jugador a Badalona que va demostrar a Menorca o a Màlaga. No és un base. La resta dels fitxatges poden ser millor o pitjors però eren apostes del club. Tay Williams ha sortit millor del què tothom pensava i amb 22 anys no se li pot demanar més en la seva primera experiència a Europa. Williams però té al cap l’NBA, com molts nord-americans i segurament hi té lloc perquè allà també hi ha jugadors normalets. Oliver ha estat una gran sorpresa, ha fet més de primer base que de recanvi i ha salvat l’equip en certs moments. Com a mínim amb ell l’equip ha jugat a alguna cosa. Fede Van Lacke és excel·lent a casa i desapareix fora, un jugador important dins el vestidor, un guanyador nat que cada vegada s’està acoblant més al club i a l’equip. Obasohan ha sortit creu, tot i que venia amb l’etiqueta d’anotador després de ser màxim anotador de la lliga francesa, no ha respòs. L’ACB no és la Lliga Francesa i s’ha vist. Primer era irregular. En feia una de freda i una de calenta. Ara ja és regular: no juga bé. Dos encerts i mig de cinc apostes. Un 50 per cent d’encert.
El problema principal però penso que ha estat no haver trobat un fitxatge o un jugador que fos el líder. Que tiri del carro. I això no es pot entrenar. O un és líder o no ho és. Enmig del procés de construcció d’un equip amb moltes cares noves s’ha de reconèixer que hi ha hagut de tot: lesió de Jeter, gravíssima lesió de Norel (10 mesos de baixa), també de Pere Tomàs (8 mesos), viatge d’anada sense tornada de Pape Sow, anada sense tornada d’Eyenga, arribada de Báez, ara arribada de Barton i tot això en només 20 jornades. L’equip necessita temps però el què és denunciable i ha estat la imatge que ha ofert de poc desig de l’equip en molts partits que ha portat al desànim, als dubtes i a la pressió de l’equip. La Penya no baixarà a la LEB però el què està clar és que aquest estiu abans de fitxar s’ha de preguntar molt bé i assegurar-se que qui vingui, a banda de ser millor o pitjor jugador, tingui fam i caràcter.

COMENTA-HO AL FÒRUM: TANQUEM LA TRILOGIA

El fitxatge d’un tres se segueix retardant perquè toca fer jocs de mans amb la tresoreria, però el ridícul del cap de setmana a Múrcia obligava a fer alguna cosa. Les primeres opcions per fitxar s’han acabat d’esvair i Salva Maldonado reconeixia avui a les pàgines d’El9 que “tinc la informació que no serà fàcil incorporar algú en els pròxims dies”, així que la reacció s’ha de produir des de dins. Ni una victòria lluny de l’Olímpic en tota la lliga i desastres acumulats quan toca jugar contra rivals de la part baixa, com va passar diumenge o en la visita a Valladolid. Per això el president Jordi Villacampa ha organitzat aquest matí una reunió amb l’entrenador i la plantilla per fer-los un toc d’atenció, demanant un major compromís i respecte per una institució que ha deixat enrere ja els 80 anys d’història. El màxim mandatari verd-i-negre va deixar clar que no pot ser que hi hagi falta d’actitud o concentració en partits que són clau per enterrar el fantasma d’un descens que seria inassumible per a l’economia verd-i-negre. El Barça no sembla el millor client per mesurar la reacció dels jugadors, però és un problema que no tindrien si haguessin fet els deures enlloc de ressuscitar un conjunt com el Múrcia, en crisi profunda. Toc d’atenció de portes cap endins, ara veurem si serveix d’alguna cosa o es repeteix la sordesa de les esbroncades puntuals que va dur a terme Villacampa en temps de Pepu Hernández.

COMENTA-HO AL FÒRUM: TOC D’ATENCIÓ DE VILLACAMPA