Entre les moltes diferències d’enfocar i viure el bàsquet entre Estats Units i Europa hi ha la voluntat d’igualar. La NBA filtra ara un nou gest per mirar d’equilibrar les forces amb canvis en la configuració del draft, mentre que el vell continent veu minvar les diferències a cop de crisi econòmica.

El lock-out viu en teoria els últims capítols. La reunió de la pròxima matinada podria comportar l’entesa i caldrà estar molt atents en què consisteix l’acord després que les dues parts semblessin en extrems irreconciliables a l’inici de l’estiu. Entre les propostes que han circulat, ens quedarem amb una, a l’espera de saber si tira endavant o no. Quan alguns érem petits, les rondes del draft era una cosa que no s’acabava mai, arribant a les set. Amb el temps es va reduir a les dues actuals, a partir de 1988, si bé s’obre de nou la porta a una tercera. Això és anecdòtic, el que ens interessa és un altre punt. Els propietaris haurien ofert un canvi que afavoriria als més dèbils. Amb dues vies, en una els qui disputen play-off queden vetats de la primera ronda del draft, que se la repartirien entre els 15 pitjors, i una segona opció, que es concentra més en ajudar els vuit pitjors de la fase regular.

La mesura ha despertat detractors, que temen l’aparició del tanking, nom que rep el deixar-se guanyar per tenir més opcions de tenir les primeres eleccions del draft. Fins i tot es tem que els qui tenen accés a les darreres posicions del play-off, amb minses esperances de passar una ronda, cedeixin a la temptació de quedar fora per fer-se amb joves talents al draft. És un risc, cert. El fantasma del tanking ja apareix ara cada any. L’objectiu de la proposta és evitar que algunes franquícies passin anys i anys entre les pitjors, ja que els ofereixen talent jove, que amb l’escala salarial de la NBA, té el a baix preu de sinònim. La realitat a més és que tret d’algunes franquícies, tenir marge en el límit salarial tampoc és garantia d’atraure agents lliures, amb exemples a cabassos en els darrers temps, així que les franquícies dèbils ho tenen més complicat per revifar.

Amb tot, el positiu de la proposta és la voluntat d’igualar la competició. De no tenir eterns perdedors, sinó que una franquícia dèbil rebi més joves de talent de cop (i a baix preu, que és bàsic) per reconduir la nau sense enquistar-se en la mediocritat. Fa quatre dies que vam veure com en una nit del draft, els Celtics passaven de ser el pitjor equip de la NBA, a ferm candidat al títol en intercanviar eleccions altes de draft per veterans com Ray Allen i Kevin Garnett. De la cua de la lliga a mostrar orgullosos els anells de campions en qüestió de mesos. És una de les grandeses de la competició i fenomen impensable a Europa.

Tal com vam explicar al BiC, el límit salarial ha deixat de ser un tabú a Europa. Però la realitat és que el factor igualitari és un altre: la crisi econòmica. Els qui tenen el futbol darrere poden mantenir el pressupost, enguany els turcs han obtingut capital extra perquè volen endur-se la final four que es disputarà a la seva terra i el CSKA sembla haver trobat els diners que havia perdut fa dues temporades quan va anunciar una progressiva reducció de pressupost fins al 50%. D’aquí cap avall, cada cop més igualtat, a l’espera de veure si els grecs esquiven l’imminent entrada del país en el procés de suspensió de pagaments. I de com l’enfonsament de l’economia dels diferents països del vell continent afecta el bàsquet. Això de veure com gairebé la totalitat dels equips retallen despeses cada estiu s’ha convertit en el pa de cada dia i una via d’igualtat. A la NBA tenen voluntat d’igualar, altres ho fan per obligació.

COMENTA-HO AL FÒRUM: VOLUNTAT D’IGUALAR