L’ACB està a punt d’arrencar, però permetreu que fem un cop d’ull enrere per fixar la mirada a la lliga catalana. Una competició de renom, que no només és un torneig d’estiu. És gairebé oficial o com a mínim tradicionalment s’ha jugat com si ho fos. Com a mínim fins ara perquè hi ha l’amenaça que deixi de ser així. Per favor, posem-hi remei.

La lliga catalana 2011 no va tenir gaire història. Se sabia qui la guanyaria i es temia la contundència amb què ho faria. No cal ser un especialista de bàsquet per intuir la diferència de qualitat entre el Barça i la resta. I a sobre una de les grans virtuts de Xavi Pascual en la gestió de l’equip blaugrana és prohibir la relaxació. No aixequen el peu de l’accelerador per molt que la diferència en el marcador es vagi incrementant. Així, hi ha mala peça al teler en quant a igualtat. Fa ben poc hi havia cinc catalans a l’ACB, tres dels quals en la zona alta, Barcelona, Joventut i Girona, un Lleida que va tastar el play-off i un Manresa que no té el rendir-se en el diccionari. El present ha variat i ara hi ha un favorit a guanyar tots els títols que en el final de la pretemporada es troba a dos modestos de l’ACB, amb l’obligació d’afegir-hi un LEB per quadrar la competició. Els gestors barcelonistes van aconseguir que no hi hagués sorteig i les semifinals els emparellessin amb el més modest. Una mesura que podria ser criticable, si bé al final va permetre gaudir com a mínim d’un partit amb emoció en tota la competició.

El primer mal, fruit de les circumstàncies actuals, és insalvable a curt termini. Superar la semifinal i trobar-se el Barça, enlloc d’un premi era un càstig, com bé va tastar la Penya. Tan clar estava que hi havia aficionats del Manresa el dilluns de la final que no dubtaven a admetre que s’havien salvat d’un ridícul en caure a la prórroga contra el Joventut. El segon mal, però, sí pot tenir solució. No s’entén la data de la lliga catalana 2011. Semifinals en diumenge i el cara a cara pel títol condemnat a la clandestinitat. Un dia laborable, retransmès per la televisió i sense l’amfitrió a la pista. La pobra presència de públic al Nou Congost no va estranyar ningú. Cal prendre mesures perquè no es repeteixi en els últims anys, ja sigui buscant seus sense bàsquet ACB però amb fam per l’esport de la cistella, dates lògiques o organitzar-ho amb activitats que ajudin a passar una jornada basquetbolística, més enllà d’un partit en concret. Que la manca de recursos per la crisi no tanqui la porta a la imaginació. És qüestió de posar-se a pensar per evitar que la lliga catalana de bàsquet derivi en la copa Catalunya de futbol, sense data fixa, de vergonya aliena i odiada pels clubs que la protagonitzen. Som a temps de posar-hi remei.

COMENTA-HO AL FÒRUM: HI HEM DE POSAR REMEI