Disculpareu que de tant en tant ens posem estil abuelo Cebolleta, però un dels plaers que hem tingut al BiC va ser fa uns anys el poder viure durant unes setmanes en primera persona la manera d’ensenyar els joves al bàsquet dels Estats Units. Una manera magnífica de poder-ho comparar amb la forma de treballar d’aquí en les categories inferiors. Em venien al cap aquells dies pels diferents campus de Nova York i Massachusetts dijous quan durant la retransmissió de Teledeporte del partit entre Bilbao i Madrid el periodista badaloní Xavi Ballesteros deia que s’estan perdent els jugadors com Raül López, Àlex Mumbrú o Paco Vázquez, capaços de llegir les situacions de partit per treure’n profit, sense el toc de robotització que apareix en molts d’altres, jugadors que podríem dir que es mouen més per instint que per racioncini. La veu de la Penya n’acusava la NBA i Manel Comas hi afegia un “el problema és que el bàsquet yankee cada cop crea més especialistes. Aquí es creen jugadors”.

És evident que hi ha una manera diferent de formar jugadors. La d’aquí més o menys ja la coneixem. Molts de vosaltres heu jugat o entrenat, així que ja sabeu que aquí s’ensenya tècnica individual i mica en mica però aviat es van introduint conceptes defensius i ofensius de grup. El concepte col·lectiu no triga a incorporar-se al dia a dia, entenent el bàsquet com un esport d’equip on has de treballar per tu, però també per als companys o el fracàs és la pròxima estació. Alguns entrenadors també es preocupen que els nois es diverteixin, però això ja seria una altra discussió. Aquí qualsevol als 12-13 anys té més o menys clar què vol dir la defensa del costat dèbil, les ajudes, els espais en una pressió, etc. Que ho apliqui no ja és una altra història.

En definitiva, sabem com funciona aquí, amb un esport organitzat des de l’escola de bàsquet que entra a competir (a Catalunya, en llocs com el País Basc es triga més) als vuit anys en lligues. Anem doncs al potser més desconegut, l’estil yankee. Allà són més primitius. Menys organitzats en general, hi ha molt d’autodidacta, molt jugador que aprèn al carrer o en el pati de casa dedicant hores i hores. I els entrenadors són més bàsics. Se centren a ensenyar a fer bàsquet. Primer de tot, aprèn a ficar la pilota pel foradet i la resta és secundari. Per això sobtava veure a joves entre 16 i 20 anys a qui ensenyaven per primer cop conceptes com el costat dèbil, el bloquejar un rebot o el llegir la situació del defensor per treure més profit en un bloc i continuació. Això sí, eren els reis de l’1x1 i insistien que si no sabies aturar el teu rival individualment no tenies dret a demanar als altres que t’ho solucionessin amb una ajuda.

Són formes d’entendre el bàsquet. Tampoc es pot obviar una marcada militarització en l’entrenament, on el treball físic i el càstig passen amb facilitat per davant de l’ensenyament en els tècnics dels Estats Units. Són cultures diferents, però això ajuda a la robotització dels jugadors, orfes de lectura de joc i amants de l’èxit individual. A part hi ha una cultura del treball físic amb autèntics malalts de les peses que viuen tancats als gimnàs moltes hores, així com els qui tenen el bàsquet com a forma de treure la família de la misèria, fet clau per posar l’individu per davant del col·lectiu.

Amb tot, som dels qui creuen que de tot es pot aprendre i una barreja dels dos sistemes potser seria el més equilibrat. Què preferiu vosaltres, l’individu que aviat s’integra en la importància del col·lectiu d’aquí o el rendiment individual d’objectiu primari amb el col·lectiu entrant-hi molt més tard com fan als EUA?

COMENTA-HO AL FÒRUM: DUES FILOSOFIES DIFERENTS