A l’espera de com es clou el conflicte NBA, el bàsquet europeu segueix cremant dies sense rumb fix ni full de ruta. El present va empitjorant mentre algunes lligues van per lliure i altres es posen en mans de l’Eurolliga a l’espera que els pinti de rosa un futur que si no negre sí té un to grisós ben preocupant. Entre les últimes mesures acordades, una ens crida l’atenció: jugar divendres.

L’ACB no té un full de ruta. L’Eurolliga tampoc, però com a mínim fa anys que fa grans anuncis com si el tingués. El missatge que ven als grans clubs és el bàsquet se’n va en orris, però si veniu amb nosaltres, potser el vostre vaixell trigarà més a enfonsar-se. Els últims acords apunten a jugar divendres i ampliar el nombre de partits del top16. Curiosa la primera, una guerra declarada si es tira endavant a les poques lligues nacionals, bàsicament l’ACB, que encara defensen que els seus interessos van per davant dels continentals. Si Barça, Madrid, Baskonia o Unicaja juguen divendres, difícilmente ho tornaran a fer dissabte o diumenge, així que la proposta seria que ho fessin dilluns. Dia estrany fins i tot per al futbol, que hi ha deixat un partit, però mai un d’important. La LEB ja es disputa just abans del cap de setmana, sense que comporti més interès, repercussió ni més assistència als pavellons. No sembla que hi hagi més argument per posar-lo en un dia així que l’absència d’actitivtat de l’esport rei. A Espanya hi ha partits de Segona A i a Europa, hi ha un duel a la Bundesliga, mai un de destacat, i a vegades algun a Itàlia. El dubte és si la tria té un punt de visionari o si l’esport rei l’ignora és per algun motiu.

En tot cas, es pot criticar l’Eurolliga per les mesures que adopta, però se li ha de reconèixer que com a mínim es mou. Bertomeu porta anys predicant una gran competició que tothom segueix esperant i gairebé ningú té esperances que arribi. I les xifres en general confirmen que el present és ben negre. Si l’ACB es mou en xifres baixes d’audiència sense un dels dos gegants (Joventut-Estudiantes, 132.000) o igualment lamentables quan Barça o Madrid treuen el cap (Gran Canària-Madrid, 270.000), no és que millorin gaire amb la màxima competició europea, amb un drets televisius massa fragmentats. El que en teoria eren incentius potents, el debut d’Ibaka i la visita del Milano de Sergio Scariolo, van apropar a la petita pantalla 443.000, força més que l’Unicaja-Zalguiris (152.000). I si l’ACB ven com a punt fort la gran assistència als pavellons (sovint inflada), l’Eurolliga, que obliga els clubs a tenir pavellos de més de 10.000, sap que hi té un greu problema excepte en els partits més destacats. En l’última jornada, CSKA i Montepaschi no van arribar als 5.000 assistents, que ja van ser un miler més que Barça o Efes. En l’apartat d’ingressos, són tan baixos que cap justifica prescindir de l’altra.

Les xifres d’uns i altres són lamentables. L’Eurolliga ven futur per compensar el present, si bé ja supera la dècada manant i aniria sent hora d’oferir resultats. El show me the money de la magnífica Jerry Maguire. Fins ara l’avantatge és que com a mínim ven il·lusió i mesures, davant l’immobilisme d’una ACB que sembla bolcar-se en el seu èxit a la xarxa davant les males notícies que arriben de la televisió. I si parlen amb qualsevol mitjà, els dirà que els ingressos via internet són entre baixos i molt baixos, així que tampoc sembla el camí adequat. Moure’s sense saber cap a on o no moure’s, tot plegat un present ben galdós.

COMENTA-HO AL FÒRUM: UNA DECISIÓ CURIOSA