La NBA aixeca el lock-out i tothom va de corcoll. Sobretots els mànagers generals, que a partir del dia 9 tenen només un parell de setmanes per tancar les plantilles, amb casos com el de Denver que té molta feina a fer. Un dels aspectes que ens té més intrigats és el grau de professionalisme dels jugadors. Han tingut dos mesos més de l’habitual per posar-se a to, però de ben segur que ens endurem unes quantes sorpreses, desagradables en aquest cas, de jugadors passats de pes.

96,9/95,6/91,6/97,5/94,8. En aquesta seqüència numèrica, el punt més baix és el 91,6. Són mitjanes d’anotació de la NBA entre 1996 i 2001 i quan es toca fons és en la temporada 1998-1999. No és casualitat, són les conseqüències d’un campionat comprimit, amb més lesions de l’habitual i amb jugadors fora de forma intentant dissimular-ho, sense èxit. Es va veure a Chicago anotar només 49 punts en un partit, a New York, que seria finalista, intentar només 19 tirs en un partit, repetint negre protagonisme en una altra estadística lamentable: 19 punts en un quart entre dos equips en un Knicks-Hawks. Fins i tot jugadors All Star com Shawn Kemp i Vin Baker eren protagonistes nit rere nit dels acudits dels programes nocturs nord-americans en l’àcid humor de cracs com Jay Leno i David Letterman. Potser aquí es van agreujar les seves addiccions i problemes de dieta.

“No puc jugar tres nits seguides igual que no puc follar tres dies seguits”, va resumir Charles Barkley. “Tota la temporada va ser una cursa d’obstacles. Els jugadors no estaven en forma i no hi va haver temps per treballar. Hi havia lesions cada dos per tres. La gent acostuma a dir que va ser excitant perquè va ser un esprint. Doncs no. Va ser un bàsquet lamentable”, definia Jeff Van Gundy, que perdria la final contra el Spurs. És bo recordar la història per intuir què pot passar quan la NBA arrenqui el 25 de desembre. I ja hi ha hagut pistes. El sobrepès, problema habitual en ell, del francès Boris Diaw (compareu tres físics NBA a la foto) a l’Europeu del passar estiu era visible, com ho eren les galtones de Carmelo Anthony en la negociació del lock-out. Si el nivell d’intensitat dels partits d’exhibició i dels entrenaments de grup eren similars a la patxanga en què els defensors s’apartaven que va comportar l’estrena de Ricky Rubio a Estats Units, doncs caldrà bastant més de dues setmanes per tenir uns mínims de competitivitat. O tornarem a tenir rècords negatius, com en el lock-out de 1999. Apostes?

COMENTA-HO AL FÒRUM: PROFESSIONALS. O NO.