El debat ha sorgit de forma natural, sense interessos ni manipulacions. Ricky Rubio torna a ser feliç, els aficionats del bàsquet el recuperen i apareix la pregunta: per què no ho feia així al Barça? Hi ha dits que assenyalen a Xavi Pascual, que ahir va esclatar denunciant una campanya que només veu ell. El tècnic blaugrana és dels qui sempre mira si hi ha algú darrere seu, sempre té la sospita a punt i va aprofitar la prèvia del partit del Barça per denunciar un complot que no existeix. Són merescudes les crítiques cap al de Gavà? La seva pissarra va esclavitzar el talent de Masnou? En una època en què ens volen fer creure que tot és blanc o negre, la resposta deu estar en el to gris.

El debat ha aparegut. I cal estudiar-ne tots els angles. Diversos periodistes, via twitter, que encara és un recurs per dir públicament el que després no es trasllada a l’opinió publicada, han recordat a Xavi Pascual que sense corretja, Ricky Rubio és un fenomen, un prodigi d’aquells que només surt de tant en tant. Els elogis, cauen de totes bandes, vinculats a la premsa o no. Hi ha qui com Piti Hurtado li dedica un vídeo, altres fan com El contraataque amb articles amb recordatori inclòs per al tècnic, mentre que la majoria omple les xarxes socials per lloar les accions del base amb la samarreta dels Wolves. Vídeos i notícies cada dia amb les meravelles del Pistol Pete italià, segons versió de Shaquille O’Neal. En el debat hi ha visions per a tots els gustos, des de la contundent defensa a la feina de l’entrenador del Barça a qui qüestiona directament tot el bàsquet europeu.

Com es pot veure, n’hi ha per a tots els gustos, si bé en el debat la victòria de Ricky Rubio és aclaparadora, n’hi que sigui per una qüestió de volum. Des del BiC ens movem en el to gris. Per un costat, Xavi Pascual faria bé de no buscar conspiracions on no n’hi ha. Ahir va esclatar parlant d’un sector (la premsa, cal entendre) que vol desestabilitzar i no valora tot el que s’ha aconseguit en els últims temps. El malestar del tècnic ve de les crítiques rebudes pel boom Ricky i alhora els retrets pel bàsquet de marcadors baixos del Barça actual. Una dualitat que analitza a la perfecció avui Julián Felipo. La reacció del tècnic és correspon amb una persona que està constantment pendent de tot el que es diu d’ell, però és equivocada perquè es fa difícil pensar en una època més plàcida per al qui seu a la banqueta blaugrana. Una conversa amb Aíto i Ivanovic, per exemple, seria paradigmàtica. Si hi sumem l’escàs ressò del bàsquet, devorat sense contemplacions pel futbol i pels triomfs individuals dels esportistes espanyols, encara es detecta més la sobreactuació. A final de temporada, no hi ha dubtes que el Barça tindrà dos o tres títols més i tornarà la basa d’oli que no ha desaparegut. Però les copes tampoc desmenteixen que el de Gavà és boníssim treient el millor dels professionals veterans, potser no troba la manera de fer progressar joves en fase de creixement, com era Ricky Rubio o ara Rabaseda. I, opinió personal, el joc en estàtic perd fluïdesa temporada rere temporada, sense arribar en cap moment a l’orquestra perfecta del primer any de Ricky, cada cop més centrat des d’aleshores en explotar l’inacabable talent de Juan Carlos Navarro.  

Dit això sobre Xavi Pascual, tampoc cal ser extremista i pensar que Ricky Rubio va ser víctima de la pissarra del tècnic, com si no hi hagués espai a la fantasia que sempre ha destil·lat. D’entrada, el base tenia una oferta del Madrid que li oferia ser pal de paller, eix de la secció. Va preferir el Barça per una qüestió de comoditat  i per un projecte de base molt més sòlida que gairebé li assegurava títols des del primer dia. Un parell de copes del rei, una Eurolliga i una ACB justifiquen la decisió des d’aquest punt de vista, sobretot comparat amb la sequera blanca. Però això és anecdòtic perquè cadascú pren decisions en cada moment i cal assumir-les. En el primer any el seu joc va recordar al de la Penya, amb actuacions clau que sempre recordarà el Palau Blaugrana. Si no enlluernava tant com a Badalona era per una lògica de repartiment de rols i major qualitat dels companys.

Els mals van arribar en la segona temporada, amb un descens en picat dels percentatges, avançat per Sada en les preferències de tècnic/aficionats i aquell xiuxiueig dels seguidors quan tenia la pilota, aquell soroll gairebé imperceptible que tantes carreres ha perjudicat aniquilant la confiança de qui n’és protagonista. El descens als inferns va ser un fet. Per primer cop tot eren crítiques al seu joc i els visionaris el posaven al cistell dels qui un dia havien de conquerir el món i van petar pel camí. Fins al punt que alguns van vendre la sortida a la NBA com una excel·lent operació econòmica de la directiva culer. Culpar Xavi Pascual és d’una simplicitat que espanta. Per molt rígid que sigui, per molt que enviés Ricky a un rol secundari, algú amb el talent que destil·la el base, qui la prestigiosa revista nord-americana Slam va definir com “el millor jugador fora de la NBA” quan només tenia 16 anys, havia de saber lluir, de posar-se l’equip a les espatlles com està fent als Wolves des del primer dia. Les cames no fallaven, sinó el cap, sense saber assumir les crítiques ni la pèrdua de pes dins l’equip. No era un problema només d’atac, també va perdre la màgia en defensa (6 pilotes robades ahir). Es va enfonsar, sense trobar les tecles per reflotar. I quan a la banqueta hi havia Sergio Scariolo enlloc de Pascual, tampoc va variar res.

Així, en el debat de Ricky Rubio vs. Xavi Pascual caldria quedar-se en el punt mig, en la grisor, fugint dels blancs i negres que es dibuixen per definir el món. Xavi Pascual no va saber treure el millor d’un talent com n’hi ha hagut pocs a la història i hauria de fer un xic d’autocrítica. El tècnic sempre treu l’aval dels resultats dins d‘“el demà no existeix” que explicava al BIC un base format a les categories inferiors del Barça com Mario Fernández, però veient-lo a la NBA també podria revisar si es va equivocar en alguna cosa. I a l’altre banda, Ricky Rubio, que ara es mou en un estil de joc que li va més, sap que no va estar a l’alçada i sobretot va tenir un problema mental. No es pot culpar només el tècnic. El to gris.

COMENTA-HO AL FÒRUM: RICKY RUBIO VS. XAVI PASCUAL