La primera volta de l’ACB 2011-2012 és història i aquest cap de setmana arrenca la segona, precisament amb un duel català, entre la Penya i el Manresa. Per tenir una visió exterior, el BiC ha demanat a tres periodistes que cobreixen equips catalans de l’ACB que analitzin com els ha anat fins ara. D’entrada, ningú millor que Óscar Herreros (COM ràdio) per donar un cop d’ull a l’etern miracle del Resa. @oscarherreros enceta la triologia.

Assignia Manresa, impossible més per menys

Dissabte passat davant l’Unicaja, l’Assignia Manresa tancava la primera volta de l’ACB. Ho feia amb un gran balanç de 8 victòries i 9 derrotes, un dels millors que es recorden a la capital del Bages. Amb tota la importància que els resultats tenen a Manresa, el que està aconseguint l’equip fins ara va força més enllà dels números i la classificació.

Un any més amb el pressupost més baix de la categoria (reducció de més d’un 20% del pressupost de la temporada anterior), l’Assignia Manresa és una de les sensacions de l’ACB. Les vuit victòries aconseguides a la primera volta omplen de satisfacció a una ciutat que respira bàsquet com és Manresa. L’equip està aconseguint resultats i ho fa, a més, amb un bàsquet alegre i espectacular que ha causat sorpresa a la competició. Els més sorpresos són els mateixos aficionats manresans. El Bàsquet Manresa afrontava aquesta temporada després d’haver aconseguit salvar-se el curs passat amb 10 victòries i un joc ben diferent a l’actual. Al cap i a la fi, l’objectiu a Manresa sempre és, com bé diu el tècnic Jaume Ponsarnau, ser un dels millors 16 equips de la lliga. I la temporada passada ho van ser. Res a dir, mèrit absolut que l’equip amb menys diners de l’ACB se salvi per quarta temporada consecutiva.
Si una assignatura pendent va deixar aquell equip és ser capaç de fer un bon bàsquet de manera regular. Els nervis d’un mal inici de campionat, on es van encadenar 6 derrotes consecutives, i una plantilla no sobrada de talent van fer que el Congost s’hagués d’acostumar a veure com al seu equip li costava Déu i ajuda arribar als 60 punts. De la mancança, Ponsarnau en va fer una virtut i va aconseguir gairebé sempre fer pitjors els seus rivals i aconseguir victòries des de la defensa. Però el públic del Congost, sempre conscient de les limitacions econòmiques de l’entitat, també és molt exigent i es respirava que l’aficionat necessitava alguna cosa més per aquesta temporada.

Molts jugadors acabaven contracte i Manresa va tenir una magnífica oportunitat per edificar un equip pràcticament de 0. Va ser aquí on va començar aquest “nou” Manresa que tanta admiració està despertant després d’aconseguir en dues setmanes guanyar a Vitòria i a casa davant l’ Unicaja.
Una de les claus per entendre aquest canvi de fisonomia en l’equip és el director esportiu, Pere Capdevila. És la seva segona temporada, tot i que en la primera va entrar amb l’equip ja fet per la marxa de Jordi Ardèvol al Barça. L’exjugador de Manresa, Lleida i Canarias es va moure bé aquest estiu. El pressupost per fer l’equip era força inferior que el de la temporada anterior, però Capdevila va saber optimitzar els recursos. Va fitxar Hanga, un desconegut hongarès a finals de maig i a principis de juliol, quan molts equips encara no s’havien mogut, ja tenia el jugador franquícia: Justin Doellman, un dels jugadors més valorats de l’ACB 2010-2011.
Manresa no es va oblidar de la LEB, un mercat on acostuma a pescar i va fitxar Micah Downs, un aler del Burgos tan espectacular com inconsistent en el seu joc. A partir d’aquí, retorns d’homes que ja han triomfat al Congost com Javi Rodríguez o Asselin que volien reivindicar-se després d’un mal any a Bilbao i Estudiantes respectivament. Achara, que jugava a LegaDue, i Palsson, jove aler islandès amb un paper testimonial a la universitat de Maryland, completaven l’equip en el que continuaven Alex Hernández, Gladyr, Montañez i Oriola. Un equip ple de talent que amb les jornades ha anat evolucionant i ha demostrat que pot plantar a cara a qualsevol, tot i que quan les coses no surten també ha acusat aquesta manca de consistència fruit d’un equip ple de jugadors nous.

Si Capdevila és una de les claus d’aquest Manresa, no li podem donar menys importància a Jaume Ponsarnau. Va pujar l’equip a l’ACB, l’ha mantingut sempre i s’ha s’habut a adaptar a equips tan diferents com són el Manresa de la temporada passada o l’actual. Un any més està treient petroli de jugadors que sembla que només puguin funcionar sota les seves ordres i en l’hàbitat que es viu a Manresa. Impecable la seva direcció a la banqueta i més destacable encara la seva gestió de grup. Va saber resoldre una important manca d’adaptació de Micah Downs al grup per convertir-lo en una de les sensacions de l’ACB. Tampoc ha tingut miraments a donar tota la confiança al jove base Álex Hernández, que tot i l’inici discret de lliga que va fer, ha donat un pas endavant en la direcció de l’equip aprofitant la baixa de Javi Rodríguez. I el més important, novament ha construït un equip on tothom coneix el seu rol però a la vegada tothom se sent important.
No vull acabar sense destacar que si aquest equip ha pogut tornar a competir a l’ACB és gràcies a la bona gestió que es fa des dels despatxos. La directiva encapçalada per Josep Vives fa anys que no estira més el braç que la màniga, tot i saber que això els podia fer menys competitius respecte altres equips amb els mateixos objectius. La lliga, on cada vegada els equips s’acosten més al pressupost manresà, i els resultats, li estan donant la raó.

I evidentment menció especial per a l’afició. Què seria el Bàsquet Manresa sense la seva gent? Aquest estiu, veient els il.lusionants fitxatges, ja es va detectar un augment d’abonats al club i des que la temporada ha començat el Nou Congost ha tornat a ser el de les grans ocasions. Aquella olla a pressió on els rivals se senten tan incòmodes i on passen coses que només es poden explicar si has estat al Congost.
Després de repassar les claus d’aquesta bona primera volta manresa, potser la pregunta és fins on pot arribar aquest equip? Per començar, ha d’assegurar 4 o 5 victòries per aconseguir l’objectiu de continuar un any més a l’ACB. Si ho fa aviat, podrà somiar, sense oblidar que els play-off estaran caríssims ja que sembla difícil que equips com Bilbao o València no vagin cap a dalt. De totes maneres, les alegries i l’espectacular bàsquet vist fins ara ja no ens el treurà ningú.

COMENTA-HO AL FÒRUM: IMPOSSIBLE MÉS PER MENYS