Estudiantes està en zona de descens. Verd-i-negres i col·legials van oferir un espectacle trist, malgrat que els badalonins com a mínim se’n van endur la victòria i saber que el coixí sobre el descens és de dos partits. Els madrilenys van optar per actuar d’urgència amb dos fitxatges. Un esforç per evitar el drama, tot i que més d’un es va adonant que el primer error el van cometre el passat estiu amb la incorporació de Pepu Hernández. Els mals estudiantils del passat dissabte, com la nul·la defensa, la manca d’entrega o els atacs poc preparats, amb un parell de blocs perquè Lofton sortís sense avantatge a llençar un triple de qualsevol manera, eren recordats per l’afició del Joventut. Són dolors patïts fins fa quatre dies, uns símptomes que es repeteixen i només tenen un vincle comú.

Pepu Hernández va guanyar un mundial i va ser segon en un europeu amb Espanya. I esperava grans ofertes. El Barça va temptejar-lo, però Joan Creus va considerar que era més segur seguir confiant en Xavi Pascual. Entre conferència i conferència a preu d’or sobre els secrets de la gestió de grup per assolir l’èxit, el nom del madrileny apareixien de forma cíclica vinculada a alguna banqueta potent. El temps, però, anava passant i només va abandonar l’atur per instal·lar-se en el club més calcat a Estudiantes que hi podia haver: el Joventut. Contracte de mitja temporada i dues més, un vincle llarg que va dur al penediment ràpid dels dirigents verd-i-negres. “Crec que ens hem equivocat”, reconeixien aviat. Per què? Ho expliquem aprofitant que estrenem el primer patrocinador del BiC, Aqua Go Sports Bar.

Les raons són diverses. Si el treball gairebé malatís de Sito Alonso era vist com un excés, amb jornades per al tècnic i els ajudants que arrencaven a primera hora, a vegades abans de les vuit del matí, i s’allargaven més enllà de les onze de la nit, Pepu era l’antítesi. A mig matí a l’Olímpic, a la una cap a casa i tarda lliure. Només després d’un rídícul amb visita de Jordi Villacampa per esbroncar-los, el tècnic va decidir recuperar la doble sessió. Això també va comportar problemes perquè l’equip s’havia d’exercitar fins a les vuit per deixar la pista lliure, que cada dia feia servir de forma alternada algun conjunt de les categories inferiors. Amb Aíto es va arribar a un acord, adaptada als biorritmes i altres manies seves, amb Sito Alonso no va haver-hi problemes, però amb Pepu res de res, no volia començar més d’hora la sessió preparatòria, ja que tenia un costum intocable als migdies, sagrat, que no es podia alterar.

La mala relació de Pepu amb els entrenadors de les categories inferiors també va cridar l’atenció tenint en compte que venia d’Estudiantes. I més quan se li preguntava per l’evolució d’algun jove i responia recordant que havia deixat clar a la directiva que només es faria càrrec del primer equip, així que no s’implicaria gens en el treball amb les joves promeses, trencant una llarga forma de treballar de la Penya. Menció especial mereix el cas Albert Homs. La gran perla del planter va perdre un any perquè estava en dinàmica de primer equip, però no jugava, tret de mínimes aparicions, uns segons, per fer una falta o rols similars. Amb 16 anys ni tenia minuts al primer equip ni apareixia amb el junior. Només va faltar-hi una mononucleosi al tram final de temporada per apagar-ne la flama, així que el passat estiu es va decidir que el prometedor jugador només visqués la dinàmica del junior durant un any, que tornés a disfrutar del bàsquet i recuperar sensacions.

El tercer punt del mal pas de Pepu Hernández per Badalona es reflecteix en un vell lema del bàsquet: “es juga com s’entrena”. El tècnic va tenir diverses enganxades amb Quinton Hosley, fins al punt que si no fos pels problemes de tresoreria, el nord-americà amb passaport georgià hauria tingut molts números per ser despatxat. Compartir agència també hi va influir. L’enuig de Hosley derivava del fet que tractant-se d’un jugador que viu molt del físic, tenia molts problemes per trobar en l’etapa badalonina. Un malestar compartit per alguns dels joves, que havien de treballar d’amagat. Es va viure la situació surrealista de jugadors que demanaven anar a fer tir o treball individual, es trobaven el no de Pepu perquè ell no hi seria i pactaven amb algun entrenador de les categories inferiors anar-hi d’amagat, cosa que provocava un maldecap a l’implicat, ja que s’arriscava a endur-se una esbroncada del seu superior.

Hosley i Pepu compartien agència, la mateixa que tots els fitxatges de la temporada, integrants del cinc titular: Robinson, English, Trias i McDonald. A l’Estudiantes se l’ha acusat de donar prioritat als de la seva agència, factor que no es pot traslladar a Badalona. En aquest sentit, no hi va haver cap queixa, més enllà d’un Josep Franch que entenia que hauria merescut ser titular en algun partit per davant de Robinson o algun favor que el vestidor no entenia, com el dia en què Carl English va demanar permís per saltar-se l’entrenament per dur el seu fill al dentista, malgrat tenir la tarda lliure. El no inicial va acabar convertint-se ràpid en un ok. Així, cal dir que l’agènca i l’entrenador es van portar molt bé amb la Penya en renunciar a l’últim any de contracte sense cobrar res, així com facilitar l’aterratge de Salva Maldonado. Al Joventut més d’un va respirar tranquil i la il·lusió amb què l’Estudiantes va viure el retorn del seu tècnic preferit s’ha anat esvaint. Pel bé del bàsquet i el treball del planter, cal esperar que els madrilenys retrobin el nord per evitar el descens, però el crèdit de Pepu està més que tocat. I amb raó.     

COMENTA-HO AL FÒRUM: BA-LON-CES-TO