Fa un temps al BiC vam comentar com els diners s’havien convertit en l’aval dels entrenadors per seguir a la banqueta temps després que els directius hagin perdut tota confiança en la seva capacitat per treure el màxim rendiment a l’equip. Efectes directes de la crisi econòmica que colpeja el món en general i el bàsquet en particular. L’últim club a trobar-se amb la dificultat de no voler el tècnic però no poder-ne pagar l’adéu té la seu a Badalona. El DKV Joventut desitjaria veure Pepu Hernández a quilòmetres de distància, però es resigna a haver-lo d’aguantar fins al final del contracte, l’estiu de 2012.

Jordi Villacampa no ho confessarà però des dels primers dies de convivència que li fa la sensació que Pepu va ser l’elecció equivocada. I no perquè Pesic, l’alternativa quan es va destituir Sito Alonso, estigui triomfant a València. És quelcom més. La forma de ser, els mètodes de treball, res li feia el pes al president. Això era a l’inici, ara directament no el pot ni veure. L’engegaria ara mateix, però no pot. El motiu és simplement econòmic. Pepu va entrar al vestidor després de l’enèsim ridícul a Granada per deixar clar als jugadors que no pensa marxar. Tampoc la dinàmica de la Penya des de les lesions de Norel i English no ajudarà que ningú el vingui a buscar.

Les males vibracions de Villacampa van començar a notar-se ben aviat. El passat estiu el representant de Pepu va oferir-lo al València i a la Penya, enlloc d’enfadar-se perquè tenia contracte fins al 2012, no amagaven que somiaven en l’arribada d’una oferta. Treure’s de sobre un entrenador que no et fa el pes i a sobre cobrant, ganga. Però la directiva valencianista va optar pel perfil baix i sobretot barat de Manolo Hussein. El segon tren de l’oportunitat va passar amb la dimissió d’Ettote Messina al Madrid. El Joventut va oferir totes les facilitats quan els blancs van consultar la disponibilitat d’endur-se el tècnic madrileny, ja que a Badalona eren conscients que l’equip aniria a pitjor i podia ser que l’experiment Molin funcionés. Les dues opcions obligaven a no perdre el temps, però al Madrid no tenien clara l’opció Pepu, així que tampoc hi va haver res a fer.

La temporada ha seguit avançant i el desastre ha agafat forma via pallisses històriques. El problema és que el deute de la Penya es mou sobre els 15 milions i enguany el pressupost és de 6,4 quan els ingressos previstos són 4, així que se sumaran 2,4 milions extres a la motxilla. No es va poder fer cap fitxatge i encara menys destituir Pepu Hernández. I el tècnic no plegarà perquè té un sou alt, molt per sobre del salari mínim (uns 180.000 euros) dels tècnics ACB, que només  mantindrà si fitxa per un equip poderós, opció inviable vist el rendiment del DKV. El madrileny ja ha comunicat al club que si volen despatxar-lo, no perdonarà un euro. La falta de química entre les dues parts és palpable. L’entrenador es queixa que quan va signar era conscient que rebaixarien el pressupost, però no que les condicions serien tan dolentes. Se sen enganyat, segurament tant com els dirigents del Joventut, molt descontents amb la forma de treballar del tècnic, sense poder fer-hi res.

El futur immediat de la Penya és ben galdós. Té un entrenador que no vol, però se l’ha de quedar. Després del ridícul contra el Gran Canària la direcció esportiva va reunir-se amb Pepu per exigir-li una reacció. Ja es va veure a Granada, en què l’única mesura va ser castigar Jordi Trias, l’únic dels fitxatges que té contracte en vigor per la pròxima temporada i un jugador d’ètica de treball impecable, malgrat ser capaç en determinades coses de desesperar un tècnic. Ara els responsables del club han provat una altra via, reunir-se amb els jugadors per esbroncar-los, obrint la porta a qui vulgui tocar el dos. A veure si té més efecte, amb el Barça d’inoportuna prova del cotó. I una multa? Doncs inviable en un grup que ha acceptat cobrar la meitat de la fitxa fins a final de temporada, quan se’ls pagarà tot, si no hi ha problemes de liquidesa. Tampoc és fàcil planificar la pròxima temporada encara sense patrocinador, estudiant fórmules (sense trobar-les) per reduir el pressupost en dos milions i pendent de què passa amb el tècnic. La perspectiva de tenir-lo un any més quan no el pots ni veure i penses que no és l’adequat ni per obtenir un bon rendiment del primer equip ni per fer progressar els joves, que és la clau de futur, és ben trista. Però no pots permetre’t l’adéu. Què fas?

COMENTA-HO AL FÒRUM: CAN MISÈRIES