blog i continuació

Tanquem la trilogia

Thu, 23 Feb 2012 19:52:48 +0100

Després de la pausa que ha suposat la Copa del Rei, la lliga torna al cap de setmana i la Penya afronta el primer de dos partits seguits fora de casa i contra un rival directe, l’Estudiantes. Més enllà de la vessant morbosa, el partit pot marcar el futur immediat del Joventut, oferint-li oxigen o augmentant-ne la pressió. En tot cas, un bon moment per estudiar-ne la situació. Després que Óscar Herreros (COM Ràdio, @oscarherreros) ens desgranés el Manresa i Marc Mundet (RAC1, @MarcMundet78) revisés el Barça, qui millor que Xavi Ballesteros (El9/RCB, @ballesterosxavi) per parlar del club verd-i-negre.

Orfes de caràcter

A l’estiu, el Fiatc Joventut va haver de patir una revolució dins la plantilla verd-i-negra. La situació econòmica de l’entitat i els canvis no forçats, com per exemple la marxa de Josep Franch per voluntat pròpia, va obligar a fer un gir a la plantilla. Pepu Hernández va fer les maletes i va marxar (se li ha d’agrair perquè va perdonar un any de contracte) i el seu recanvi va ser Salva Maldonado. Per mi, el millor fitxatge que es podia fer. Home de club, que ha tret rendiment de clubs limitats esportiva i econòmicament, tècnic de la casa i compromés. Sobretot un entrenador normal, que cada vegada costa més de trobar-ne. Feia falta molts fitxatges i cap podia ser de nivell perquè la caixa estava buida. Calia afinar bé la punteria i, com sempre passa, no sempre es pot encertar.

L’error segurament previsible va ser el de Jeter, un jugador anotador però no director. Un jugador elèctric però poc actiu. Un puntal però que va baixar amb el Menorca i a qui Aíto no va renovar a l’Unicaja on va ser temporalment. Ha estat l’únic error. Això sí, no ha enganyat a ningú perquè és el mateix jugador a Badalona que va demostrar a Menorca o a Màlaga. No és un base. La resta dels fitxatges poden ser millor o pitjors però eren apostes del club. Tay Williams ha sortit millor del què tothom pensava i amb 22 anys no se li pot demanar més en la seva primera experiència a Europa. Williams però té al cap l’NBA, com molts nord-americans i segurament hi té lloc perquè allà també hi ha jugadors normalets. Oliver ha estat una gran sorpresa, ha fet més de primer base que de recanvi i ha salvat l’equip en certs moments. Com a mínim amb ell l’equip ha jugat a alguna cosa. Fede Van Lacke és excel·lent a casa i desapareix fora, un jugador important dins el vestidor, un guanyador nat que cada vegada s’està acoblant més al club i a l’equip. Obasohan ha sortit creu, tot i que venia amb l’etiqueta d’anotador després de ser màxim anotador de la lliga francesa, no ha respòs. L’ACB no és la Lliga Francesa i s’ha vist. Primer era irregular. En feia una de freda i una de calenta. Ara ja és regular: no juga bé. Dos encerts i mig de cinc apostes. Un 50 per cent d’encert.
El problema principal però penso que ha estat no haver trobat un fitxatge o un jugador que fos el líder. Que tiri del carro. I això no es pot entrenar. O un és líder o no ho és. Enmig del procés de construcció d’un equip amb moltes cares noves s’ha de reconèixer que hi ha hagut de tot: lesió de Jeter, gravíssima lesió de Norel (10 mesos de baixa), també de Pere Tomàs (8 mesos), viatge d’anada sense tornada de Pape Sow, anada sense tornada d’Eyenga, arribada de Báez, ara arribada de Barton i tot això en només 20 jornades. L’equip necessita temps però el què és denunciable i ha estat la imatge que ha ofert de poc desig de l’equip en molts partits que ha portat al desànim, als dubtes i a la pressió de l’equip. La Penya no baixarà a la LEB però el què està clar és que aquest estiu abans de fitxar s’ha de preguntar molt bé i assegurar-se que qui vingui, a banda de ser millor o pitjor jugador, tingui fam i caràcter.

COMENTA-HO AL FÒRUM: TANQUEM LA TRILOGIA

Toc d'atenció de Villacampa

Tue, 07 Feb 2012 16:00:13 +0100

El fitxatge d’un tres se segueix retardant perquè toca fer jocs de mans amb la tresoreria, però el ridícul del cap de setmana a Múrcia obligava a fer alguna cosa. Les primeres opcions per fitxar s’han acabat d’esvair i Salva Maldonado reconeixia avui a les pàgines d’El9 que “tinc la informació que no serà fàcil incorporar algú en els pròxims dies”, així que la reacció s’ha de produir des de dins. Ni una victòria lluny de l’Olímpic en tota la lliga i desastres acumulats quan toca jugar contra rivals de la part baixa, com va passar diumenge o en la visita a Valladolid. Per això el president Jordi Villacampa ha organitzat aquest matí una reunió amb l’entrenador i la plantilla per fer-los un toc d’atenció, demanant un major compromís i respecte per una institució que ha deixat enrere ja els 80 anys d’història. El màxim mandatari verd-i-negre va deixar clar que no pot ser que hi hagi falta d’actitud o concentració en partits que són clau per enterrar el fantasma d’un descens que seria inassumible per a l’economia verd-i-negre. El Barça no sembla el millor client per mesurar la reacció dels jugadors, però és un problema que no tindrien si haguessin fet els deures enlloc de ressuscitar un conjunt com el Múrcia, en crisi profunda. Toc d’atenció de portes cap endins, ara veurem si serveix d’alguna cosa o es repeteix la sordesa de les esbroncades puntuals que va dur a terme Villacampa en temps de Pepu Hernández.

COMENTA-HO AL FÒRUM: TOC D’ATENCIÓ DE VILLACAMPA

Màxima eficàcia, menys brillantor

Fri, 03 Feb 2012 18:38:58 +0100

El BiC segueix amb la triologia de periodistes per donar un cop d’ull a la primera volta dels equips catalans. Si @Oscarherreros ens parlava del miracle del Manresa, ara és el torn de Marc Mundet (RAC1, @MarcMundet78) per estudiar de prop un Barça de grans resultats, però a qui s’exigeix una mica més de brillantor.

Màxima eficàcia, menys brillantor

Números impecables a l’ACB (15 victòries i 3 derrotes). Números impecables a l’Eurolliga (12 victòries i 1 derrota). La millor defensa del continent. Un equip que aspira absolutament a tot. En aquest sentit, el Barça 2011/2012 no ha canviat en absolut al dels anys anteriors a l’hora de resoldre els partits (alguns amb més claredat que d’altres, tot sigui dit). Vagi per endavant que no és el mateix fer un anàlisi de l’estat de forma actual -l’equip fa pinta que va a una mica més en els dos últims partits- que no en el conjunt de la primera volta de la competició. Com de la mateixa manera que tampoc és el mateix que fer-ho amb els jugadors: per posar un parell d’exemples, Pete Mickeal seria un in-crescendo enlloc d’un ombrívol. En altres paraules, no és el mateix el que ÉS que el que HA ESTAT.

Com que em costa fer-me una idea global de tots i cadascun dels partits que han jugat els homes de Xavi Pascual en el què portem de competició, m’agafo com a eina un gènere periodístic molt recurrent: un l’1x1 de balanç de la primera volta del Barça Regal.

Marcelinho: Encorsetat. Va arribar al Palau com un dels jugadors que millor jugava el bloqueig i continuació d’Europa. En canvi, a Barcelona el seu rol ha canviat. La percepció ens fa donar un cop d’ull a les estadístiques, que indiquen que llença pràcticament el mateix que el darrer any a Vitòria (129 a 121 en els primers 18 partits de lliga). La prova la trobem amb 40 assistències menys en el mateix tram de partits).

Sada: Cansat. És evident que ha notat un estiu sense vacances per l’Europeu, i el seu joc i el seu físic se n’han ressentit. Ha jugat una primera volta molt per sota del seu nivell, però el seu cas és menys preocupant: un home que basa el seu joc en les sensacions físiques, només és qüestió de tornar-se a posar a to per fer un sant-tornem-hi. Ell n’és perfectament conscient i per aquí va el camí.

Navarro: Lesionat. No cal ser Sherlock Holmes per afirmar que el Barça no és el mateix amb i sense el seu jugador de referència. Amb ell sa i a ple rendiment, el Barça és un superequip candidat a l’Eurolliga. Sense ell, el Barça és un molt bon equip que ho haurà de fer molt bé per anar superant obstacles fins el final. Quan ha jugat, s’ha notat però el peu de Navarro va dir prou a mitjans de desembre a Vitòria, i tot i que el balanç numèric de l’equip continua sent molt bo, la brillantor i la imprevisibilitat d’aquest Barça sí se n’ha resentit.

Eidson: Equilibrat. De tots els fitxatges d’enguany, és el que està rendint a un nivell més alt. La seva polivalència fa que Xavi Pascual l’utilitzi en posicions 2 i 3, i com a solució a l’1. Pot fer absolutament de tot i això és el que està donant versatilitat a l’equip: tirant, penetrant, defensant… Per recordar, el partidàs que es va marcar contra Montepaschi al Palau a la primera fase de l’Eurolliga.

Rabaseda: Equivocat. El director esportiu de Fuenlabrada, Ferran López, es va estirar dels cabells quan va rebre la trucada de Joan Creus dient-li que avortava la cesió de l’aler de Ripoll i se l’enduia cap al Palau. I tenia tota la raó: a Madrid hauria estat titular d’un equip que jugava a Europa, amb minuts i responsabilitats. I l’any següent hauria tornat molt més fet. A la secció no ho veuen així i diuen que “és molt millor estar al Barça que a Fuenlabrada”. Potser sí… però en quines condicions? Continuo amb la sensació que va tornar al Palau per qüestions de ‘cupos’.

Mickeal: Ombrívol. Es nota que s’ha passat un any en blanc i que ja té 33 anys. Es nota amb que té ganes de fer-ho bé fins arribar a l’extrem de l’angoixa, però que el cos no li dona per més. A mesura que l’any ha anat avançant, el nord-americà ha anat agafant un to una mica millor (no era difícil perquè els mesos de setembre i octubre van ser per oblidar) però tot i així, continua amb tres de fredes i una de calenta. Diuen des de dins la secció que n’esperen la millor versió a partir de la Copa del Rei. Es comença a notar.

Ingles: Revelador. Va arribar per la porta del darrera la temporada passada i mica en mica va consolidant-se com un home-que-fa-de-tot-dins-i-fora-de-la-pista. Numèicament no és res de l’altre món, però sí que ha tingut actuacions molt destacades, donant un equilibri molt necessari a l’equip. I ara mateix és imprescindible en els esquemes del tècnic. Amb el pas del temps i un pèl més de regularitat, té molt recorregut dins d’aquest Barça.

Lórbek: Constant. El millor jugador del Barça en aquest primer tram de temporada. Sense fer gens de soroll, aporta punts, rebots, minuts de qualitat i variacions en tots els sistemes de Pascual. No és un home que destaqui pel carisma ni tampoc per l’espectacularitat, però per cal·librar el valor de Lórbek dins l’equip: imagineu-vos una lesió de llarga durada de l’eslovè i pregunteu-vos què seria del Barça?

CJ Wallace: Sobrevalorat. Tots els grans d’Europa disposen d’una figura que correspon al títol de “el quatre obert que tira de tres”. Aquest és CJ Wallace. Sí que és veritat que té els braços molt llargs i que fa molta feina que no es veu al darrera. Sí que és cert que és una peça molt necessària en la manera d’entendre el bàsquet en el tècnic de Gavà. Però després de tot l’enrenou d’aquest estiu amb els passaports d’Albània i del Congo… tothom esperava una mica més d’aquest xicot.

Ndong: Explosiu. Els tres primers mesos del senegalès han estat perfectes. En un estat de forma pletòric, ha intimidat i ha corregut la pista com ningú. S’ha trencat la cara al pal baix i ha semblat viure una segona joventut, com un autèntic dellorigador quan el Barça s’ha encallat al davant. La llàstima és que ha trobat a faltar la conexió amb els homes petits per jugar per damunt l’anella i que, per qüestions de rotacions, fa uns quants partits que a l’ACB el tenim fora.

Perovic: Treballador. Ni és espectacular com Ndong, ni la seva feina és de la que es veu. Però a base de treball, els seus 2’17 es fan notar damunt la pista. I la integració dins l’equip en el seu segon any al Barça s’ha de destacar. Feina bruta a dojo.

Fran: Gasós. El cas del pivot gallec és de difícil explicació. Defensivament és impecable… fins que ho deixa de ser. Ofensivament, té unes condicions tècniques i atlètiques impressionants… fins que desapareix. Coses de ‘coco’. Des de dalt, fa la sensació que sempre s’ha filat molt prim amb ell. I aquesta temporada no n’és una excepció. Com Ndong, troba a faltar jugar per damunt l’anella -on és sent molt còmode-, però malgrat tot això, continua sent imprescindible en la rotació interior blaugrana.

Si un astronauta llegís aquest article sense saber res sobre quina és la situació de l’equip, diria que el Barça travessa per un problema de consistència d’equip. Però paradoxalment no és així. És només que l’equip ha perdut la brillantor de les dues primeres temporades amb Xavi Pascual a la banqueta (si fem memòria, la de la Final Four de Berlín amb Ilyasova i Andersen, i la de París en el primer any de Ricky Rúbio a l’equip). D’aquell equip només es mantenen Navarro, Lórbek, Sada, Ndong i Fran Vàzquez. Es mantenen alguns elements intactes (rigor defensiu, plantilla llarga, equip gran…). D’altres no: s’ha perdut la frescura, s’ha deixat de jugar per damunt del cèrcol, els percentatges de tir han baixat…

I tot i això, l’equip segueix a dalt de tot, aspirant a tots els títols possibles i desplegant un bàsquet que s’emporta els elogis dels entrenadors rivals. Imagineu-vos el marge de millora que té. La prova de les diverses versions d’aquest equip es van veure ahir contra el Zalguiris de Kaunas.

COMENTA-HO AL FÒRUM: MÀXIMA EFICÀCIA, MENYS BRILLANTOR

Assignia Manresa, impossible més per menys

Sat, 28 Jan 2012 13:07:00 +0100

La primera volta de l’ACB 2011-2012 és història i aquest cap de setmana arrenca la segona, precisament amb un duel català, entre la Penya i el Manresa. Per tenir una visió exterior, el BiC ha demanat a tres periodistes que cobreixen equips catalans de l’ACB que analitzin com els ha anat fins ara. D’entrada, ningú millor que Óscar Herreros (COM ràdio) per donar un cop d’ull a l’etern miracle del Resa. @oscarherreros enceta la triologia.

Assignia Manresa, impossible més per menys

Dissabte passat davant l’Unicaja, l’Assignia Manresa tancava la primera volta de l’ACB. Ho feia amb un gran balanç de 8 victòries i 9 derrotes, un dels millors que es recorden a la capital del Bages. Amb tota la importància que els resultats tenen a Manresa, el que està aconseguint l’equip fins ara va força més enllà dels números i la classificació.

Un any més amb el pressupost més baix de la categoria (reducció de més d’un 20% del pressupost de la temporada anterior), l’Assignia Manresa és una de les sensacions de l’ACB. Les vuit victòries aconseguides a la primera volta omplen de satisfacció a una ciutat que respira bàsquet com és Manresa. L’equip està aconseguint resultats i ho fa, a més, amb un bàsquet alegre i espectacular que ha causat sorpresa a la competició. Els més sorpresos són els mateixos aficionats manresans. El Bàsquet Manresa afrontava aquesta temporada després d’haver aconseguit salvar-se el curs passat amb 10 victòries i un joc ben diferent a l’actual. Al cap i a la fi, l’objectiu a Manresa sempre és, com bé diu el tècnic Jaume Ponsarnau, ser un dels millors 16 equips de la lliga. I la temporada passada ho van ser. Res a dir, mèrit absolut que l’equip amb menys diners de l’ACB se salvi per quarta temporada consecutiva.
Si una assignatura pendent va deixar aquell equip és ser capaç de fer un bon bàsquet de manera regular. Els nervis d’un mal inici de campionat, on es van encadenar 6 derrotes consecutives, i una plantilla no sobrada de talent van fer que el Congost s’hagués d’acostumar a veure com al seu equip li costava Déu i ajuda arribar als 60 punts. De la mancança, Ponsarnau en va fer una virtut i va aconseguir gairebé sempre fer pitjors els seus rivals i aconseguir victòries des de la defensa. Però el públic del Congost, sempre conscient de les limitacions econòmiques de l’entitat, també és molt exigent i es respirava que l’aficionat necessitava alguna cosa més per aquesta temporada.

Molts jugadors acabaven contracte i Manresa va tenir una magnífica oportunitat per edificar un equip pràcticament de 0. Va ser aquí on va començar aquest “nou” Manresa que tanta admiració està despertant després d’aconseguir en dues setmanes guanyar a Vitòria i a casa davant l’ Unicaja.
Una de les claus per entendre aquest canvi de fisonomia en l’equip és el director esportiu, Pere Capdevila. És la seva segona temporada, tot i que en la primera va entrar amb l’equip ja fet per la marxa de Jordi Ardèvol al Barça. L’exjugador de Manresa, Lleida i Canarias es va moure bé aquest estiu. El pressupost per fer l’equip era força inferior que el de la temporada anterior, però Capdevila va saber optimitzar els recursos. Va fitxar Hanga, un desconegut hongarès a finals de maig i a principis de juliol, quan molts equips encara no s’havien mogut, ja tenia el jugador franquícia: Justin Doellman, un dels jugadors més valorats de l’ACB 2010-2011.
Manresa no es va oblidar de la LEB, un mercat on acostuma a pescar i va fitxar Micah Downs, un aler del Burgos tan espectacular com inconsistent en el seu joc. A partir d’aquí, retorns d’homes que ja han triomfat al Congost com Javi Rodríguez o Asselin que volien reivindicar-se després d’un mal any a Bilbao i Estudiantes respectivament. Achara, que jugava a LegaDue, i Palsson, jove aler islandès amb un paper testimonial a la universitat de Maryland, completaven l’equip en el que continuaven Alex Hernández, Gladyr, Montañez i Oriola. Un equip ple de talent que amb les jornades ha anat evolucionant i ha demostrat que pot plantar a cara a qualsevol, tot i que quan les coses no surten també ha acusat aquesta manca de consistència fruit d’un equip ple de jugadors nous.

Si Capdevila és una de les claus d’aquest Manresa, no li podem donar menys importància a Jaume Ponsarnau. Va pujar l’equip a l’ACB, l’ha mantingut sempre i s’ha s’habut a adaptar a equips tan diferents com són el Manresa de la temporada passada o l’actual. Un any més està treient petroli de jugadors que sembla que només puguin funcionar sota les seves ordres i en l’hàbitat que es viu a Manresa. Impecable la seva direcció a la banqueta i més destacable encara la seva gestió de grup. Va saber resoldre una important manca d’adaptació de Micah Downs al grup per convertir-lo en una de les sensacions de l’ACB. Tampoc ha tingut miraments a donar tota la confiança al jove base Álex Hernández, que tot i l’inici discret de lliga que va fer, ha donat un pas endavant en la direcció de l’equip aprofitant la baixa de Javi Rodríguez. I el més important, novament ha construït un equip on tothom coneix el seu rol però a la vegada tothom se sent important.
No vull acabar sense destacar que si aquest equip ha pogut tornar a competir a l’ACB és gràcies a la bona gestió que es fa des dels despatxos. La directiva encapçalada per Josep Vives fa anys que no estira més el braç que la màniga, tot i saber que això els podia fer menys competitius respecte altres equips amb els mateixos objectius. La lliga, on cada vegada els equips s’acosten més al pressupost manresà, i els resultats, li estan donant la raó.

I evidentment menció especial per a l’afició. Què seria el Bàsquet Manresa sense la seva gent? Aquest estiu, veient els il.lusionants fitxatges, ja es va detectar un augment d’abonats al club i des que la temporada ha començat el Nou Congost ha tornat a ser el de les grans ocasions. Aquella olla a pressió on els rivals se senten tan incòmodes i on passen coses que només es poden explicar si has estat al Congost.
Després de repassar les claus d’aquesta bona primera volta manresa, potser la pregunta és fins on pot arribar aquest equip? Per començar, ha d’assegurar 4 o 5 victòries per aconseguir l’objectiu de continuar un any més a l’ACB. Si ho fa aviat, podrà somiar, sense oblidar que els play-off estaran caríssims ja que sembla difícil que equips com Bilbao o València no vagin cap a dalt. De totes maneres, les alegries i l’espectacular bàsquet vist fins ara ja no ens el treurà ningú.

COMENTA-HO AL FÒRUM: IMPOSSIBLE MÉS PER MENYS

Ricky Rubio vs. Xavi Pascual. El to gris.

Thu, 19 Jan 2012 20:42:18 +0100

El debat ha sorgit de forma natural, sense interessos ni manipulacions. Ricky Rubio torna a ser feliç, els aficionats del bàsquet el recuperen i apareix la pregunta: per què no ho feia així al Barça? Hi ha dits que assenyalen a Xavi Pascual, que ahir va esclatar denunciant una campanya que només veu ell. El tècnic blaugrana és dels qui sempre mira si hi ha algú darrere seu, sempre té la sospita a punt i va aprofitar la prèvia del partit del Barça per denunciar un complot que no existeix. Són merescudes les crítiques cap al de Gavà? La seva pissarra va esclavitzar el talent de Masnou? En una època en què ens volen fer creure que tot és blanc o negre, la resposta deu estar en el to gris.

El debat ha aparegut. I cal estudiar-ne tots els angles. Diversos periodistes, via twitter, que encara és un recurs per dir públicament el que després no es trasllada a l’opinió publicada, han recordat a Xavi Pascual que sense corretja, Ricky Rubio és un fenomen, un prodigi d’aquells que només surt de tant en tant. Els elogis, cauen de totes bandes, vinculats a la premsa o no. Hi ha qui com Piti Hurtado li dedica un vídeo, altres fan com El contraataque amb articles amb recordatori inclòs per al tècnic, mentre que la majoria omple les xarxes socials per lloar les accions del base amb la samarreta dels Wolves. Vídeos i notícies cada dia amb les meravelles del Pistol Pete italià, segons versió de Shaquille O’Neal. En el debat hi ha visions per a tots els gustos, des de la contundent defensa a la feina de l’entrenador del Barça a qui qüestiona directament tot el bàsquet europeu.

Com es pot veure, n’hi ha per a tots els gustos, si bé en el debat la victòria de Ricky Rubio és aclaparadora, n’hi que sigui per una qüestió de volum. Des del BiC ens movem en el to gris. Per un costat, Xavi Pascual faria bé de no buscar conspiracions on no n’hi ha. Ahir va esclatar parlant d’un sector (la premsa, cal entendre) que vol desestabilitzar i no valora tot el que s’ha aconseguit en els últims temps. El malestar del tècnic ve de les crítiques rebudes pel boom Ricky i alhora els retrets pel bàsquet de marcadors baixos del Barça actual. Una dualitat que analitza a la perfecció avui Julián Felipo. La reacció del tècnic és correspon amb una persona que està constantment pendent de tot el que es diu d’ell, però és equivocada perquè es fa difícil pensar en una època més plàcida per al qui seu a la banqueta blaugrana. Una conversa amb Aíto i Ivanovic, per exemple, seria paradigmàtica. Si hi sumem l’escàs ressò del bàsquet, devorat sense contemplacions pel futbol i pels triomfs individuals dels esportistes espanyols, encara es detecta més la sobreactuació. A final de temporada, no hi ha dubtes que el Barça tindrà dos o tres títols més i tornarà la basa d’oli que no ha desaparegut. Però les copes tampoc desmenteixen que el de Gavà és boníssim treient el millor dels professionals veterans, potser no troba la manera de fer progressar joves en fase de creixement, com era Ricky Rubio o ara Rabaseda. I, opinió personal, el joc en estàtic perd fluïdesa temporada rere temporada, sense arribar en cap moment a l’orquestra perfecta del primer any de Ricky, cada cop més centrat des d’aleshores en explotar l’inacabable talent de Juan Carlos Navarro.

Dit això sobre Xavi Pascual, tampoc cal ser extremista i pensar que Ricky Rubio va ser víctima de la pissarra del tècnic, com si no hi hagués espai a la fantasia que sempre ha destil·lat. D’entrada, el base tenia una oferta del Madrid que li oferia ser pal de paller, eix de la secció. Va preferir el Barça per una qüestió de comoditat i per un projecte de base molt més sòlida que gairebé li assegurava títols des del primer dia. Un parell de copes del rei, una Eurolliga i una ACB justifiquen la decisió des d’aquest punt de vista, sobretot comparat amb la sequera blanca. Però això és anecdòtic perquè cadascú pren decisions en cada moment i cal assumir-les. En el primer any el seu joc va recordar al de la Penya, amb actuacions clau que sempre recordarà el Palau Blaugrana. Si no enlluernava tant com a Badalona era per una lògica de repartiment de rols i major qualitat dels companys.

Els mals van arribar en la segona temporada, amb un descens en picat dels percentatges, avançat per Sada en les preferències de tècnic/aficionats i aquell xiuxiueig dels seguidors quan tenia la pilota, aquell soroll gairebé imperceptible que tantes carreres ha perjudicat aniquilant la confiança de qui n’és protagonista. El descens als inferns va ser un fet. Per primer cop tot eren crítiques al seu joc i els visionaris el posaven al cistell dels qui un dia havien de conquerir el món i van petar pel camí. Fins al punt que alguns van vendre la sortida a la NBA com una excel·lent operació econòmica de la directiva culer. Culpar Xavi Pascual és d’una simplicitat que espanta. Per molt rígid que sigui, per molt que enviés Ricky a un rol secundari, algú amb el talent que destil·la el base, qui la prestigiosa revista nord-americana Slam va definir com “el millor jugador fora de la NBA” quan només tenia 16 anys, havia de saber lluir, de posar-se l’equip a les espatlles com està fent als Wolves des del primer dia. Les cames no fallaven, sinó el cap, sense saber assumir les crítiques ni la pèrdua de pes dins l’equip. No era un problema només d’atac, també va perdre la màgia en defensa (6 pilotes robades ahir). Es va enfonsar, sense trobar les tecles per reflotar. I quan a la banqueta hi havia Sergio Scariolo enlloc de Pascual, tampoc va variar res.

Així, en el debat de Ricky Rubio vs. Xavi Pascual caldria quedar-se en el punt mig, en la grisor, fugint dels blancs i negres que es dibuixen per definir el món. Xavi Pascual no va saber treure el millor d’un talent com n’hi ha hagut pocs a la història i hauria de fer un xic d’autocrítica. El tècnic sempre treu l’aval dels resultats dins d‘“el demà no existeix” que explicava al BIC un base format a les categories inferiors del Barça com Mario Fernández, però veient-lo a la NBA també podria revisar si es va equivocar en alguna cosa. I a l’altre banda, Ricky Rubio, que ara es mou en un estil de joc que li va més, sap que no va estar a l’alçada i sobretot va tenir un problema mental. No es pot culpar només el tècnic. El to gris.

COMENTA-HO AL FÒRUM: RICKY RUBIO VS. XAVI PASCUAL

Tocs d'atenció a Jordi Trias sense resposta

Tue, 10 Jan 2012 22:01:41 +0100

Els fronts oberts quan surt la paraula preocupació i s’hi suma el nom Joventut són inabarcables. Avui ens centrarem en un, en la segona fitxa més alta del primer equip, que té ara un rol del tot marginal. El segon toc d’atenció de Salva Maldonado a Jordi Trias tampoc s’ha traudït en una resposta i la directiva comença a dubtar si hi ha d’intervenir o no, sense saber tampoc si servirà d’alguna cosa.

Jordi Trias va tenir un rendiment òptim dins del que se n’esperava en l’inici de la passada temporada. Se li demanava més participació en atac, cert, però agafava rebots amb facilitat i no desentonava del tot dins la defensa amb la mirada implantada per Pepu Hernández. Amb el pas dels mesos va anar perdent protagonisme fins tenir un rol marginal. I el relleu a la banqueta no li ha portat més sort. Des del primer dia no aporta el que Salva Maldonado n’espera. El tècnic va intentar-ho solucionar amb una reunió a la pretemporada, en què l’instava a fer un pas endavant i tenir un paper important dins l’equip, a exercir de veterà en un grup farcit de joves i a donar un cop de mà davant l’absència per lesió de Henk Norel i la verdor de Latavious Williams.

El resultat del primer toc d’atenció és que no es va traduir en res. I més quan Báez va fer acte de presència, ja que quan el dominicà i Tay Williams seien a la banqueta era el dia i la nit per a l’equip, que es tornava tou, tenia problemes per tancar el rebot, facilitava l’anotació interior del rival i en més d’un partit encaixava parcials ben negatius. Maldonado, per exemple, no entenia que un jugador interior en els sis primers partits només rebés dues faltes i ni tans sols fes un viatge a la línia de tirs lliures. Segon cara a cara doncs per exigir-li que espavilés, just abans de la visita a Valladolid, que va resultar un desastre. Només va jugar tres minuts, si bé cal recordar que tot l’equip va estar horrorós en el -19 al camp de l’aleshores cuer. La reaparició de Norel ha anat en contra del gironí, que s’ha vist avançat fins i tot per Llovet, que en principi no tenia la confiança de l’entrenador. Per intensitat el pivot del planter li ha près el lloc i ara la rotació interior està formada per tres peces que viuen del físic i les ganes, una quarta que intenta acostar-s’hi i una cinquena, del tot perduda. Una darrera mini reunió fa tres setmanes tampoc ha obtingut resultat. Té un rol marginal i no en surt. Tres minuts contra el Madrid, ni un segon a Alacant i vuit minuts diumenge contra el Baskonia, duel en què no hi era Báez. Teletovic amb dos cops de cul el va enviar sota el ferro, res a veure amb els problemes que li creava Williams al pal baix. El dia i la nit. I ajuda a la remuntada del Baskonia.

El problema a la Penya és que no saben què fer. Ja li van rebaixar el sou. Un primer any, gràcies a la milionària indemnització del Barça, a preu de ganga (100.000 euros) que pujava d’immediat per multiplicar-se per tres i per quatre. Primer no va voler que li toquessin la fitxa, i no li faltava raó perquè és poc seriós signar un jugador i un any després dir-li que no pots pagar el pactat. Però la difícil situació del Joventut i el seu baix rendiment van dur-lo a allargar una temporada el contracte passant el que s’havia de pagar en dos anys, a tres. Tenim doncs una rebaixa de la nòmina i dos tocs d’atenció llargs de l’entrenador. No hi ha queixa en l’actitud, és un professional. I encara menys en el caràcter. Qualsevol que el conegui mínimament coincidirà que és una de les millors persones que un es pot trobar al planeta. Però no aporta el que espera d’ell i tot plegat s’ha tornat una bola difícil de pair per l’aler pivot, un peix que es mossega la cua difícil de desembolicar. Problemes esportius, problemes personals i una pèrdua de pes que complica encara més que trobi el to i la intensitat que li exigeix Maldonado. I un altre maldecap per a un club que els acumula amb gran facilitat.

COMENTA-HO AL FÒRUM: TOCS D’ATENCIÓ SENSE RESPOSTA

Vidal-Grimau, camins diferents

Sat, 24 Dec 2011 17:49:59 +0100

Un dels passos més complicats que han de fer els jugadors és triar destí després de saltar d’un gran. No és senzill. Primer, perquè l’escala salarial entre uns i altres és molt gran. Segon, perquè s’ha d’intentar coordinar expectatives col·lectives i individuals, així com vetllar per altres temes com la família. El passat estiu dos catalans posaven punt i final al pas per Barça i Madrid, seguint camins diferents. Donem un cop d’ull a les decisions preses per Roger Grimau i Sergi Vidal.

Quan el capità del Barça va dir que volia seguir jugant a l’ACB i a l’Eurolliga, la majoria vam lligar caps i analitzant les plantilles Bilbao semblava l’únic destí possible. Doncs sí. El mitjà de la nissaga Grimau va optar per baixar el llistó de l’ambició, però en un salt petit. No lluitaria per tots els títols, però se li exigiria estar a dalt. I l’oferta econòmica era prou golosa. L’inici no ha estat gens senzill. Menys protagonisme de l’esperat, semblant al nivell d’encert. Ni aportava l’esperat ni ell se sentia còmode amb el seu rol, molt més secundari que el calculat quan va dir sí a la proposta de Gorka Arrinda. Mica en mica ha anat pujant les seves prestacions i el públic canvia crítiques per elogis. Alhora el vestidor l’accepta millor. Segons va poder comprovar el BiC, Grimau es va trobar d’entrada amb una rebuda molt freda, malgrat que molts el coneixien de ser rivals des de feia anys i hi havia un parell de catalans com Àlex Mumbrú o Raül López. Veure l’ex-blaugrana menjant sol era més que habitual i els companys comentaven el malestar del grup per les declaracions que va fer només arribar, dient que volia jugar-se les pilotes decisives i tenir un rol preferent. No van sentar gens bé al vestidor, tement uns fums per venir del Barça que amb els mesos van comprovant que no són tal.

Baixar el llistó, però poc. És una opció, la via Grimau. N’hi havia una altra, el camí seguit per Sergi Vidal. El badaloní va prioritzar el tornar a gaudir del bàsquet, el ser important en el grup de nou, amb un contracte curt que li obria les portes a guanyar més si feia una bona temporada. I està resultant un èxit. L’escorta ocupa el 12è lloc en les classificacions de punts i de valoració, amb un protagonisme en atac que no tenia des dels temps en les categories inferiors de la Penya. Canviar el Madrid pel Lagun Aro ha suposat passada d’un sou de 900.000 euros a un de 150.000. Però alhora canviar l’aplaudir des de la banqueta per ser una peça clau. Dos camins quan s’abandona un gran, la dualitat Vidal-Grimau.

COMENTA-HO AL FÒRUM: VIDAL-GRIMAU, CAMINS DIFERENTS

La fama pot portar a veure’s reflectit o reproduir a...

Thu, 15 Dec 2011 20:45:39 +0100

La fama pot portar a veure’s reflectit o reproduir a través del mirall peculiar de la paròdia. Uns ho veuen com un homenatge, altres com una via d’incrementar la popularitat i també hi ha qui s’ho pren malament. Potser heu detectat un petit canvi les últimes setmanes al Crackòvia de TV3. O no, perquè el futbol és el gran protagonista i només cal mirar les excel·lents audiències del programa del passat dilluns dos dies després de la victòria del Barça al Madrid. Però tractant-se del BiC ens fixem en el bàsquet i en algú que ha considerat que fer humor és positiu… sense passar-se.

El vídeo que acompanya aquesta notícia és una paròdia sobre els problemes en el tir exterior de Ricky Rubio. “Jo sempre fallo, però el meu desodorant no falla mai”, era el lema de l’anunci. Una setmana més tard, el Crackòvia feia la seva versió dels problemes derivats del lock-out de la NBA amb els jugadors patint per arribar a fi de mes. Hi vam poder veure al base vestit de pidolaire. Quan un home s’oferia a donar-li una almoina, el nou jugador dels Wolves li acabava dient si podia posar les monedes al cistell, ja que ell fallava. Són dues mostres de gags amb Ricky Rubio de protagonista. I dos exemples que van generar controvèrsia, així que l’entorn del jugador es va posar en contacte amb la direcció del programa per demanar-los que rebaixessin el to, ja que hi trobaven un punt de crueltat per sobre de la mitjana del Crackòvia. Després de dies de converses i alguna amenaça de deixar de fer declaracions a TV3, les dues parts es van posar d’acord en suavitzar els sketchos que tenien l’ex-jugador de la Penya i del Barça com a protagonista.

COMENTA-HO AL FÒRUM: CONTRA CRACKÒVIA

Professionals. O no.

Tue, 29 Nov 2011 19:46:49 +0100

La NBA aixeca el lock-out i tothom va de corcoll. Sobretots els mànagers generals, que a partir del dia 9 tenen només un parell de setmanes per tancar les plantilles, amb casos com el de Denver que té molta feina a fer. Un dels aspectes que ens té més intrigats és el grau de professionalisme dels jugadors. Han tingut dos mesos més de l’habitual per posar-se a to, però de ben segur que ens endurem unes quantes sorpreses, desagradables en aquest cas, de jugadors passats de pes.

96,9/95,6/91,6/97,5/94,8. En aquesta seqüència numèrica, el punt més baix és el 91,6. Són mitjanes d’anotació de la NBA entre 1996 i 2001 i quan es toca fons és en la temporada 1998-1999. No és casualitat, són les conseqüències d’un campionat comprimit, amb més lesions de l’habitual i amb jugadors fora de forma intentant dissimular-ho, sense èxit. Es va veure a Chicago anotar només 49 punts en un partit, a New York, que seria finalista, intentar només 19 tirs en un partit, repetint negre protagonisme en una altra estadística lamentable: 19 punts en un quart entre dos equips en un Knicks-Hawks. Fins i tot jugadors All Star com Shawn Kemp i Vin Baker eren protagonistes nit rere nit dels acudits dels programes nocturs nord-americans en l’àcid humor de cracs com Jay Leno i David Letterman. Potser aquí es van agreujar les seves addiccions i problemes de dieta.

“No puc jugar tres nits seguides igual que no puc follar tres dies seguits”, va resumir Charles Barkley. “Tota la temporada va ser una cursa d’obstacles. Els jugadors no estaven en forma i no hi va haver temps per treballar. Hi havia lesions cada dos per tres. La gent acostuma a dir que va ser excitant perquè va ser un esprint. Doncs no. Va ser un bàsquet lamentable”, definia Jeff Van Gundy, que perdria la final contra el Spurs. És bo recordar la història per intuir què pot passar quan la NBA arrenqui el 25 de desembre. I ja hi ha hagut pistes. El sobrepès, problema habitual en ell, del francès Boris Diaw (compareu tres físics NBA a la foto) a l’Europeu del passar estiu era visible, com ho eren les galtones de Carmelo Anthony en la negociació del lock-out. Si el nivell d’intensitat dels partits d’exhibició i dels entrenaments de grup eren similars a la patxanga en què els defensors s’apartaven que va comportar l’estrena de Ricky Rubio a Estats Units, doncs caldrà bastant més de dues setmanes per tenir uns mínims de competitivitat. O tornarem a tenir rècords negatius, com en el lock-out de 1999. Apostes?

COMENTA-HO AL FÒRUM: PROFESSIONALS. O NO.

Una decisió curiosa

Mon, 31 Oct 2011 21:28:20 +0100

A l’espera de com es clou el conflicte NBA, el bàsquet europeu segueix cremant dies sense rumb fix ni full de ruta. El present va empitjorant mentre algunes lligues van per lliure i altres es posen en mans de l’Eurolliga a l’espera que els pinti de rosa un futur que si no negre sí té un to grisós ben preocupant. Entre les últimes mesures acordades, una ens crida l’atenció: jugar divendres.

L’ACB no té un full de ruta. L’Eurolliga tampoc, però com a mínim fa anys que fa grans anuncis com si el tingués. El missatge que ven als grans clubs és el bàsquet se’n va en orris, però si veniu amb nosaltres, potser el vostre vaixell trigarà més a enfonsar-se. Els últims acords apunten a jugar divendres i ampliar el nombre de partits del top16. Curiosa la primera, una guerra declarada si es tira endavant a les poques lligues nacionals, bàsicament l’ACB, que encara defensen que els seus interessos van per davant dels continentals. Si Barça, Madrid, Baskonia o Unicaja juguen divendres, difícilmente ho tornaran a fer dissabte o diumenge, així que la proposta seria que ho fessin dilluns. Dia estrany fins i tot per al futbol, que hi ha deixat un partit, però mai un d’important. La LEB ja es disputa just abans del cap de setmana, sense que comporti més interès, repercussió ni més assistència als pavellons. No sembla que hi hagi més argument per posar-lo en un dia així que l’absència d’actitivtat de l’esport rei. A Espanya hi ha partits de Segona A i a Europa, hi ha un duel a la Bundesliga, mai un de destacat, i a vegades algun a Itàlia. El dubte és si la tria té un punt de visionari o si l’esport rei l’ignora és per algun motiu.

En tot cas, es pot criticar l’Eurolliga per les mesures que adopta, però se li ha de reconèixer que com a mínim es mou. Bertomeu porta anys predicant una gran competició que tothom segueix esperant i gairebé ningú té esperances que arribi. I les xifres en general confirmen que el present és ben negre. Si l’ACB es mou en xifres baixes d’audiència sense un dels dos gegants (Joventut-Estudiantes, 132.000) o igualment lamentables quan Barça o Madrid treuen el cap (Gran Canària-Madrid, 270.000), no és que millorin gaire amb la màxima competició europea, amb un drets televisius massa fragmentats. El que en teoria eren incentius potents, el debut d’Ibaka i la visita del Milano de Sergio Scariolo, van apropar a la petita pantalla 443.000, força més que l’Unicaja-Zalguiris (152.000). I si l’ACB ven com a punt fort la gran assistència als pavellons (sovint inflada), l’Eurolliga, que obliga els clubs a tenir pavellos de més de 10.000, sap que hi té un greu problema excepte en els partits més destacats. En l’última jornada, CSKA i Montepaschi no van arribar als 5.000 assistents, que ja van ser un miler més que Barça o Efes. En l’apartat d’ingressos, són tan baixos que cap justifica prescindir de l’altra.

Les xifres d’uns i altres són lamentables. L’Eurolliga ven futur per compensar el present, si bé ja supera la dècada manant i aniria sent hora d’oferir resultats. El show me the money de la magnífica Jerry Maguire. Fins ara l’avantatge és que com a mínim ven il·lusió i mesures, davant l’immobilisme d’una ACB que sembla bolcar-se en el seu èxit a la xarxa davant les males notícies que arriben de la televisió. I si parlen amb qualsevol mitjà, els dirà que els ingressos via internet són entre baixos i molt baixos, així que tampoc sembla el camí adequat. Moure’s sense saber cap a on o no moure’s, tot plegat un present ben galdós.

COMENTA-HO AL FÒRUM: UNA DECISIÓ CURIOSA

Eulis Báez i els maleïts serrells

Wed, 19 Oct 2011 12:45:00 +0200

Quan una negociació entra en l’últim capítol, el tòpic periodístic parla dels últims serrells. Entre d’altres coses, és una manera de dir està tot pràcticament fet però no ho donaré per tancat no sigui cas que en l’últim moment el contracte tingui alguna trampa o vés a saber què, es trenqui i em mengi la informació amb patates. Doncs el fitxatge d’Eulis Báez estava en l’etapa dels darrers serrels, però l’aler pivot enfila cap a Fuenlabrada amb un contracte de dos anys i la Penya es veu obligada a seguir pentinant el mercat a veure si troba una peça per completar el joc interior quan Pape Sow acabi contracte el dia 10, a l’espera alhora de la reaparició e Henk Norel.

El Joventut tenia tancat un acord amb Báez des de l’estiu. No es va signar perquè la delicada situació de la tresoreria convidava a evitar que el Valladolid amenacés d’igualar l’oferta a través del dret de tempteig, amb la indemnització corresponent a abonar-los perquè quedés lliure. Hi havia el convenciment que la denúncia del jugador per sis mesos d’impagament de la nòmina trencaria qualsevol dret dels pucelans en un procés que al final s’ha anat allargant i la resolució del qual va cloure’s fa ben pocs dies. Havia arribat el moment de tirar endavant una entesa que tenia mesos i que el dominicà es posés aquesta setmana a les ordres de Salva Maldonado. I de nou ha aparegut la caixa sota mínims per complicar-ho tot. L’agència del jugador es negava a donar el vistiplau si el club badaloní no abonava abans els deutes pendents pel pas per l’Olímpic la passada temporada dels McDonald, Robinson, Hosley, Trias, English i Pepu Hernández.

Hi ha alguns clubs amb fama de llestos, de tenir iniciativa en condicions delicades. Com el Fuenlabrada. Els madrilenys s’han posat pel mig amb una oferta temptadora de dos anys, conscients que Ayón o Mainoldi podrien comportar un bon negoci durant o a final de temporada a l’estil Batista en la campanya anterior. Báez ha acabat donant el sí per diverses raons. D’entrada, l’oferta econòmica és similar a la badalonina, un xic superior, però amb l’assegurança d’una temporada més. Si hi sumem que l’entrenador és el mateix que tenia a Valladolid i que està fart d’esperar per jugar, tot esdevé més comprensible.

El destí, sempre capritxós, aporta el morbo que el debut de Báez pugui ser diumenge precisament al camp del Joventut, per a desesperació de Salva Maldonado. El tècnic viu ara d’una rotació de quatre homes, un d’ell fora de forma, un altre a qui en principi volia al vinculat, un tercer amb problemes greus de confiança i un darrer d’adaptació més que positiva, però orfe de coneixements del joc i, sobretot, dels rivals que es troba a l’ACB. El dia 10 acaba el contracte de Sow, a qui en principi no es té intenció de renovar. L’ex-Alacant té molts problemes per millorar físicament després de vuit mesos aturat del tot per la prohibició dels metges de fer cap esforç físic arran d’una greu malatia pulmunar i veure els problemes per agafar el to del blaugrana Pete Mickeal, que li porta tota una pretemporada d’avantatge, tampoc conviden a l’optimisme. Deixant de banda que no és el perfil que buscava l’entrenador, que en una tertúlia fa tres setmanes a RCB va deixar clar que perseguia un jugador interior amb capacitat de jugar obert. El mercat ofereix poca cosa, així que els dirigents badalonins tenen un bon maldecap perquè la plantilla de la temporada 2011-2012 trontolla precisament en el joc interior. Fitxar els pivots que juguen contra la Penya és una garantia al SM, com poden confirmar Doellman, Asselin, Augustine, Sekulic, Fisher o Banic.

COMENTA-HO AL FÒRUM: BÁEZ I ELS MALEÏTS SERRELLS

Dues filosofies diferents

Sat, 15 Oct 2011 11:51:08 +0200

Disculpareu que de tant en tant ens posem estil abuelo Cebolleta, però un dels plaers que hem tingut al BiC va ser fa uns anys el poder viure durant unes setmanes en primera persona la manera d’ensenyar els joves al bàsquet dels Estats Units. Una manera magnífica de poder-ho comparar amb la forma de treballar d’aquí en les categories inferiors. Em venien al cap aquells dies pels diferents campus de Nova York i Massachusetts dijous quan durant la retransmissió de Teledeporte del partit entre Bilbao i Madrid el periodista badaloní Xavi Ballesteros deia que s’estan perdent els jugadors com Raül López, Àlex Mumbrú o Paco Vázquez, capaços de llegir les situacions de partit per treure’n profit, sense el toc de robotització que apareix en molts d’altres, jugadors que podríem dir que es mouen més per instint que per racioncini. La veu de la Penya n’acusava la NBA i Manel Comas hi afegia un “el problema és que el bàsquet yankee cada cop crea més especialistes. Aquí es creen jugadors”.

És evident que hi ha una manera diferent de formar jugadors. La d’aquí més o menys ja la coneixem. Molts de vosaltres heu jugat o entrenat, així que ja sabeu que aquí s’ensenya tècnica individual i mica en mica però aviat es van introduint conceptes defensius i ofensius de grup. El concepte col·lectiu no triga a incorporar-se al dia a dia, entenent el bàsquet com un esport d’equip on has de treballar per tu, però també per als companys o el fracàs és la pròxima estació. Alguns entrenadors també es preocupen que els nois es diverteixin, però això ja seria una altra discussió. Aquí qualsevol als 12-13 anys té més o menys clar què vol dir la defensa del costat dèbil, les ajudes, els espais en una pressió, etc. Que ho apliqui no ja és una altra història.

En definitiva, sabem com funciona aquí, amb un esport organitzat des de l’escola de bàsquet que entra a competir (a Catalunya, en llocs com el País Basc es triga més) als vuit anys en lligues. Anem doncs al potser més desconegut, l’estil yankee. Allà són més primitius. Menys organitzats en general, hi ha molt d’autodidacta, molt jugador que aprèn al carrer o en el pati de casa dedicant hores i hores. I els entrenadors són més bàsics. Se centren a ensenyar a fer bàsquet. Primer de tot, aprèn a ficar la pilota pel foradet i la resta és secundari. Per això sobtava veure a joves entre 16 i 20 anys a qui ensenyaven per primer cop conceptes com el costat dèbil, el bloquejar un rebot o el llegir la situació del defensor per treure més profit en un bloc i continuació. Això sí, eren els reis de l’1x1 i insistien que si no sabies aturar el teu rival individualment no tenies dret a demanar als altres que t’ho solucionessin amb una ajuda.

Són formes d’entendre el bàsquet. Tampoc es pot obviar una marcada militarització en l’entrenament, on el treball físic i el càstig passen amb facilitat per davant de l’ensenyament en els tècnics dels Estats Units. Són cultures diferents, però això ajuda a la robotització dels jugadors, orfes de lectura de joc i amants de l’èxit individual. A part hi ha una cultura del treball físic amb autèntics malalts de les peses que viuen tancats als gimnàs moltes hores, així com els qui tenen el bàsquet com a forma de treure la família de la misèria, fet clau per posar l’individu per davant del col·lectiu.

Amb tot, som dels qui creuen que de tot es pot aprendre i una barreja dels dos sistemes potser seria el més equilibrat. Què preferiu vosaltres, l’individu que aviat s’integra en la importància del col·lectiu d’aquí o el rendiment individual d’objectiu primari amb el col·lectiu entrant-hi molt més tard com fan als EUA?

COMENTA-HO AL FÒRUM: DUES FILOSOFIES DIFERENTS

Hi hem de posar remei

Tue, 04 Oct 2011 18:57:38 +0200

L’ACB està a punt d’arrencar, però permetreu que fem un cop d’ull enrere per fixar la mirada a la lliga catalana. Una competició de renom, que no només és un torneig d’estiu. És gairebé oficial o com a mínim tradicionalment s’ha jugat com si ho fos. Com a mínim fins ara perquè hi ha l’amenaça que deixi de ser així. Per favor, posem-hi remei.

La lliga catalana 2011 no va tenir gaire història. Se sabia qui la guanyaria i es temia la contundència amb què ho faria. No cal ser un especialista de bàsquet per intuir la diferència de qualitat entre el Barça i la resta. I a sobre una de les grans virtuts de Xavi Pascual en la gestió de l’equip blaugrana és prohibir la relaxació. No aixequen el peu de l’accelerador per molt que la diferència en el marcador es vagi incrementant. Així, hi ha mala peça al teler en quant a igualtat. Fa ben poc hi havia cinc catalans a l’ACB, tres dels quals en la zona alta, Barcelona, Joventut i Girona, un Lleida que va tastar el play-off i un Manresa que no té el rendir-se en el diccionari. El present ha variat i ara hi ha un favorit a guanyar tots els títols que en el final de la pretemporada es troba a dos modestos de l’ACB, amb l’obligació d’afegir-hi un LEB per quadrar la competició. Els gestors barcelonistes van aconseguir que no hi hagués sorteig i les semifinals els emparellessin amb el més modest. Una mesura que podria ser criticable, si bé al final va permetre gaudir com a mínim d’un partit amb emoció en tota la competició.

El primer mal, fruit de les circumstàncies actuals, és insalvable a curt termini. Superar la semifinal i trobar-se el Barça, enlloc d’un premi era un càstig, com bé va tastar la Penya. Tan clar estava que hi havia aficionats del Manresa el dilluns de la final que no dubtaven a admetre que s’havien salvat d’un ridícul en caure a la prórroga contra el Joventut. El segon mal, però, sí pot tenir solució. No s’entén la data de la lliga catalana 2011. Semifinals en diumenge i el cara a cara pel títol condemnat a la clandestinitat. Un dia laborable, retransmès per la televisió i sense l’amfitrió a la pista. La pobra presència de públic al Nou Congost no va estranyar ningú. Cal prendre mesures perquè no es repeteixi en els últims anys, ja sigui buscant seus sense bàsquet ACB però amb fam per l’esport de la cistella, dates lògiques o organitzar-ho amb activitats que ajudin a passar una jornada basquetbolística, més enllà d’un partit en concret. Que la manca de recursos per la crisi no tanqui la porta a la imaginació. És qüestió de posar-se a pensar per evitar que la lliga catalana de bàsquet derivi en la copa Catalunya de futbol, sense data fixa, de vergonya aliena i odiada pels clubs que la protagonitzen. Som a temps de posar-hi remei.

COMENTA-HO AL FÒRUM: HI HEM DE POSAR REMEI

Una nova estrella estrellada

Fri, 23 Sep 2011 14:58:00 +0200

La crisi, en molts aspectes, no distingeix grans noms. Fa cinc anys, Michael Heisley anava boig per vendre els Grizzlies, aleshores amb Pau Gasol de referent. Les ganes de desfer-se de la franquícia no han variat, però no li han arribat ofertes raonables des que el 2006 un grup d’ex-estrelles de Duke, encapçalats pels ex-NBA Christian Laettner i Brian Davis, van mostrar-se disposats a adquirir l’equip de Memphis per demostrar com es podia transformar en una entitat triomfadora. El problema és els compradors van anar-ho allargant fins que Hesley se’n va cansar i va posar una data límit per abonar els 252 milions de dòlars necessaris per fer el primer pas. Quan va arribar el dia, ni rastre dels diners. Els qui aleshores es van quedar encuriosits per la vida de Laettner, posat llavors d’exemple de jugador amb cap que gestiona bé el patrimoni i fa créixer la seva riquesa, deuen haver quedat de pedra en saber que un jutge l’amenaça, juntament amb Davis en l’empresa Blue Devil Venture, d’enviar-lo quatre anys a la presó si no paga els deutes. Van crear un petit imperi d’apartaments, restaurants i oficines, que ara potser els salva d’acabar a la garjola. Els moviments judicials han arribat després que els dos socis ignoressin diversos requeriment de creditors. De moment, ha sortit un primer a qui deuen més d’un milió. I n’hi ha uns quants més que aniran sortint. L’ex-membre del Dream Team de 1992 ha deixat de ser exemple a seguir per passar a engraixar la llista del club de les estrelles estrellades.

COMENTA-HO AL FÒRUM: ESTRELLA ESTRELLADA

Fronts oberts a la Penya

Tue, 20 Sep 2011 21:46:03 +0200

El Joventut ha anunciat avui la incorporació de Pape Sow amb un contracte d’un mes amb opció a prorrogar-lo fins a final de temporada. Les condicions de l’acord no són casualitat, ja que la Penya té aparaulats dos fitxatges i ha de decidir si ELS tira endavant o es queda amb la plantilla tal com la té ara mateix.

Els intents de renovar Will McDonald van fracassar. Els motius ja es podran explicar més endavant, però l’adéu del pivot nord-americà ha obligat a canviar la configuració del joc interior verd-i-negre. El perfil buscat no s’ha acabat de trobar i d’entre les opcions que hi havia, s’ha apostat per un jugador amb experiència ACB, factor que la Penya sempre valora en els últims anys a l’hora de planificar, després de passar per Alacant i Vitòria. Sow té un mes per convèncer Salva Maldonado de la necessitat de quedar-se’l fins a final de temporada.

Sow té competència en el rol de pivot que tanca la plantilla verd-i-negra. Per un costat, aquest mes serà el temps que necessitarà Todor Getxevski per recuperar-se de la fractura de radi que va patir fa uns dies en l’Europeu de Lituània. El veteraníssim jugador macedoni estava per davant del senegalès a la llista de prioritats de Salva Maldonado, que no descarta la presència dels dos en la plantilla definitiva de la Penya, en funció de l’evolució de la lesió de Henk Norel, que progressa molt a poc a poc. El tècnic badaloní ja va confirmar fa una setmana a RCB que no hi compta ”a curt termini”.

La lesió de Norel està sent un maldecap per al Joventut. I aquí hi entra un tercer nom: Eulis Báez. El Joventut tenia un acord tancat amb el dominicà, que compta amb passaport espanyol. L’aler pivot, però, manté un litigi amb el Valladolid, que el va incloure en el dret de tempteig i, en no rebre cap oferta, en conserva els drets. L’embolic neix quan des de l’agència que representa Báez consideren que el club no pot tenir els drets si li deu diverses mensualitats de la temporada anterior. No se sap quan es ressoldrà el conflicte i ara mateix incorporar-lo comportaria haver de compensar els pucelans, opció descartada en una economia de guerra com la verd-i-negre. Però un mes dóna marge per veure com avança tot plegat i decidir si del trio Sow, Getxevski i Báez són un, dos i quins els qui s’incorporen al conjunt badaloní. Norel definirà la resolució del problema, que també afecta els joves Llovet i Todorovic, que podrien veure reduïda la seva presència al primer equip a la mínima expressió. Diversos fronts oberts encara a la Penya.

COMENTA-HO AL FÒRUM: FRONTS OBERTS A LA PENYA

Voluntat d'igualar

Tue, 13 Sep 2011 20:53:41 +0200

Entre les moltes diferències d’enfocar i viure el bàsquet entre Estats Units i Europa hi ha la voluntat d’igualar. La NBA filtra ara un nou gest per mirar d’equilibrar les forces amb canvis en la configuració del draft, mentre que el vell continent veu minvar les diferències a cop de crisi econòmica.

El lock-out viu en teoria els últims capítols. La reunió de la pròxima matinada podria comportar l’entesa i caldrà estar molt atents en què consisteix l’acord després que les dues parts semblessin en extrems irreconciliables a l’inici de l’estiu. Entre les propostes que han circulat, ens quedarem amb una, a l’espera de saber si tira endavant o no. Quan alguns érem petits, les rondes del draft era una cosa que no s’acabava mai, arribant a les set. Amb el temps es va reduir a les dues actuals, a partir de 1988, si bé s’obre de nou la porta a una tercera. Això és anecdòtic, el que ens interessa és un altre punt. Els propietaris haurien ofert un canvi que afavoriria als més dèbils. Amb dues vies, en una els qui disputen play-off queden vetats de la primera ronda del draft, que se la repartirien entre els 15 pitjors, i una segona opció, que es concentra més en ajudar els vuit pitjors de la fase regular.

La mesura ha despertat detractors, que temen l’aparició del tanking, nom que rep el deixar-se guanyar per tenir més opcions de tenir les primeres eleccions del draft. Fins i tot es tem que els qui tenen accés a les darreres posicions del play-off, amb minses esperances de passar una ronda, cedeixin a la temptació de quedar fora per fer-se amb joves talents al draft. És un risc, cert. El fantasma del tanking ja apareix ara cada any. L’objectiu de la proposta és evitar que algunes franquícies passin anys i anys entre les pitjors, ja que els ofereixen talent jove, que amb l’escala salarial de la NBA, té el a baix preu de sinònim. La realitat a més és que tret d’algunes franquícies, tenir marge en el límit salarial tampoc és garantia d’atraure agents lliures, amb exemples a cabassos en els darrers temps, així que les franquícies dèbils ho tenen més complicat per revifar.

Amb tot, el positiu de la proposta és la voluntat d’igualar la competició. De no tenir eterns perdedors, sinó que una franquícia dèbil rebi més joves de talent de cop (i a baix preu, que és bàsic) per reconduir la nau sense enquistar-se en la mediocritat. Fa quatre dies que vam veure com en una nit del draft, els Celtics passaven de ser el pitjor equip de la NBA, a ferm candidat al títol en intercanviar eleccions altes de draft per veterans com Ray Allen i Kevin Garnett. De la cua de la lliga a mostrar orgullosos els anells de campions en qüestió de mesos. És una de les grandeses de la competició i fenomen impensable a Europa.

Tal com vam explicar al BiC, el límit salarial ha deixat de ser un tabú a Europa. Però la realitat és que el factor igualitari és un altre: la crisi econòmica. Els qui tenen el futbol darrere poden mantenir el pressupost, enguany els turcs han obtingut capital extra perquè volen endur-se la final four que es disputarà a la seva terra i el CSKA sembla haver trobat els diners que havia perdut fa dues temporades quan va anunciar una progressiva reducció de pressupost fins al 50%. D’aquí cap avall, cada cop més igualtat, a l’espera de veure si els grecs esquiven l’imminent entrada del país en el procés de suspensió de pagaments. I de com l’enfonsament de l’economia dels diferents països del vell continent afecta el bàsquet. Això de veure com gairebé la totalitat dels equips retallen despeses cada estiu s’ha convertit en el pa de cada dia i una via d’igualtat. A la NBA tenen voluntat d’igualar, altres ho fan per obligació.

COMENTA-HO AL FÒRUM: VOLUNTAT D’IGUALAR

Ampliar la norma

Mon, 29 Aug 2011 12:42:40 +0200

El BiC torna de vacances i el cas Josep Franch està resolt. Un cop més en el món de l’esport la voluntat del jugador s’ha acabat impossant. Al llarg de l’estiu hem anat relatant els diferents episodis vinculats a l’adéu del base del planter de la Penya, però encara hi ha un últim detall a comentar. No cal dir que el Joventut no ha està gens content de perdre un jugador en qui s’hi havien invertit tantes hores de feina, però el malestar aquest cop esquitxa també l’ACB. I concretament, la normativa que fa incompatible compaginar la direcció de la selecció espanyola i d’un club de la màxima categoria. L’entitat badalonina voldria ampliar la norma, ja que una de les claus en l’adéu de Franch ha estat la influència de Luis Guil i el bon feeling entre dos després de coincidir en categories inferiors del combinat estatal. El FIATC Joventut entén que la normativa no només hauria d’abarcar la selecció sénior, sinó que s’hauria de completar amb nous punts, ja que el club és un dels referents en categories inferiors i dels qui més jugadors acostuma a aportar-hi. Si en un futur pròxim, això ha d’influir en ajudar a veure marxar una perla, potser caldria legislar-ho millor, reclamen des de l’Olímpic de Badalona.

COMENTA-HO AL FÒRUM: AMPLIAR LA NORMA

Feta la llei...

Thu, 28 Jul 2011 22:04:01 +0200

… feta la trampa. Els clubs, no només en bàsquet, pateixen la crisi i una derivació ja massa habitual és l’entrada en concurs de creditors. La llei és tan estupenda que si deixes de pagar a un jugador, pots perdre la categoria, però si no pagues a cap, t’estalvies el mal tràngol esportiu. I fins i tot amb deutes de fitxa pots seguir incorporant jugadors o retenir-los. El nou secretari d’estat per a l’esport espanyol, Albert Soler, ha fet pública l’evidència: la normativa està desfassada. El problema és que té data de caducitat al càrrec, així que li tocarà al nou govern espanyol posar fil a l’agulla. Potser així s’acaba una trampa que el BiC us explica.

Una de les sorpreses obtingudes aquest estiu al BiC ha estat parlar amb dirigents, encuriosits de saber fins a quin punt la crisi dificulta la planificació de les altes i baixes. I encara més en els qui estan en concurs de creditors. De tot plegat, el més perturbador ha estat escoltar de boca de directors esportius que com que no hi ha diners, toca fer trampa. I en què consisteix? En renovar jugadors o fitxar-los sabent que difícilment podràs pagar-los tota la fitxa. Si l’equip no funciona, el deute derivarà en rescissió de contracte, com han viscut enguany el Granada amb Robert Kurz, per citar un exemple. Si funciona, es negocia un ajornament del pagament al final de temporada, quan toca negociar la renovació. Si decideix marxar, no se li paga i ja serà un jutge qui determini quant i quan s’ha d’abonar el deute. Si decideix renovar, s’ajorna el pagament a l’espera de nous ingressos o de deixar de pagar els qui marxen. Enrevessat, però legal. Feta la llei, feta la trampa.

COMENTA-HO AL FÒRUM: FETA LA LLEI…

Tots els detalls del cas Franch

Tue, 19 Jul 2011 21:18:01 +0200

L’aficionat verd-i-negre està perdut. Hem passat de l’adéu de Josep Franch per anar al Múrcia amb un contracte de tres anys, que la Penya no igualaria, a veure com es dipositava a l’ACB una oferta per una única temporada i un sou més elevat: 220.000 euros. I el Joventut la igualarà. Les dues parts de la negociació tenen la seva versió i el BiC intenta exposar els diferents punts i que cadascú tregui les seves conclusions.

La Penya està disposada a igualar la oferta del Múrcia. Li resten nou dies i el rival encara no ha dit l’última paraula, tal com avui afirmava el president del club murcià, que anunciava noves negociacions amb el Joventut. Anem per parts, a l’inici de tot. El base demanava un contracte per dues temporades i el club badaloní va respondre-li amb un 110.00+140.000. Amb això a la mà, el jove del planter va veure què li oferia el mercat. El Múrcia va anar-hi amb la proposta de ser base titular, un entrenador que hi confia, i un sou més elevat: 150.000-200.000-250.000.

Estem en el primer punt del conflicte, amb la Penya sense entendre per què si volia dos anys, n’accepta tres d’un altre. El Múrcia hi ha apostat fort, així que va oferir 100.000 euros al Joventut per evitar el dret de tempteig. Res. 140.000, tampoc. I encara un darrer intent: 150.000+ el 20% en cas d’un futur traspàs. No, els verd-i-negres volien negociar amb en Josep i li van comunicar que quan tingués una proposta concreta, en parlarien per veure si es podien acostar postures, evitant l’enèsim adéu d’un jove del planter.

El contacte no es va produir perquè sense negociar res amb el Joventut, Josep Franch va tirar pel dret dipositant a l’ACB una oferta per un sol any i 220.000 euros. La Penya sospita que és una proposta amb trampa. L’experiència és un grau i els recorda el cas d’Àlex Mumbrú, que va signar pel Madrid per una sola temporada i 900.000 euros, amb un pacte privat per allargar el contracte després rebaixant el sou cap a quantitats més raonables. Els badalonins van anar al dret de tempteig i els blancs van haver de reconèixer la trampa, així que van negociar el pagament d’una indemnització. I Jordi Villacampa repeteix la jugada. Igualar i esperar. Això sí, amb una trucada prèvia a l’advocada de l’ACB, Esther Queraltó, perquè revisi a fons la documentació per si hi ha trampa. La intenció és igualar per quedar-se el jugador i que segueixi creixent a Badalona, mentre es negocia un nou acord que vagi més enllà del pròxim 30 de juny.

Un cop s’iguali l’oferta caldrà veure quina és la reacció del Múrcia i de Franch. La diferència de tresoreria entre els murcians i el precedent del Madrid és evident, així que cal veure què fan. I com reacciona el base, ja que si s’ha fet tota la maniobra ha estat d’acord amb la perla verd-i-negra, deixant clar que estava disposat a canviar d’aires i, a diferència dels Ricky, Mumbrú o Ribas, no per fer un salt de qualitat a priori a nivell esportiu.

Hi ha dues parts, així que des del BiC també intentem entendre en Josep Franch. El base està disgustat perquè va demanar saber quines eren les aspiracions de l’equip i quin rol li tenien reservat. A nivell individual, si hi creien de valent o com la passada campanya es duria un base amb rol de titular. I no va trobar cap resposta, així que va buscar sortida en un club que li permetia créixer i amb la garantia que seria titular i amb un paper transcendent.

Així, tots pendents de què passa ara, però per acabar-ho d’embolicar, la falta d’entesa amb el representant d’en Franch (Igor Crespo) en tot plegat no augura res de bo en el futur, ja que en la seva cartera de jugadors també hi són Llovet (pendent de renovar), Todorovic i, des de fa poc, Henk Norel.

COMENTA-HO AL FÒRUM: TOTS ELS DETALLS DEL CAS

Josep Franch, camí de Múrcia

Mon, 11 Jul 2011 20:15:00 +0200

La Penya està a les portes de viure l’adéu d’una altra perla. La diferència és que la marxa pot ser més dolorosa perquè ara no és la NBA (Rudy Fernández), el Barça (Ricky Rubio), el Madrid (Raül López i Àlex Mumbrú) o el Baskonia (Pau Ribas) qui atrau el jove talent verd-i-negre amb diners i l’opció d’aspirar a tot, sinó que el destí és el Múrcia. Josep Franch ha donat el sí a l’oferta dels murcians per tres temporades i el Joventut no sembla disposat a fer ús del dret de tempteig, així que el jove base té gairebé els dos peus a l’equip que enguany torna a l’ACB.

El Múrcia ha netejat els deutes de temporades anteriors i compta amb un inversor privat, així com el recolzament de la Universitat de Múrcia. Diners que els permeten fer una oferta per tres temporades a Josep Franch amb un salari en ascens: 150.000, 200.000 i 250.000. La presència d’un entrenador amb qui té bona relació, Luis Guil, i el fet que li hagi deixat clar que serà el primer base han dut la perla verd-i-negra a apostar per un canvi d’aires. El jugador havia demanat un contracte de només dos anys a la Penya, però en signarà ara un per tres, malgrat els diferents consells que està rebent a les últimes hores perquè reconsideri l’elecció. Diferents veus li han fet arribar que s’equivoca, però sembla decidit a fer el pas. Josep Franch tenia també una proposta del CAI, que ha descartat. L’interès del Barça és fum, ja que mai s’han plantejat l’opció que el base verd-i-negre tingui fitxa en la plantilla de Xavi Pascual.

El Joventut no té intenció d’igualar l’oferta per retenir-lo en cas que faci el pas de dipositar-la a l’ACB i no amagava al BiC la decepció si es confirma un nou adéu d’un jove del planter, malgrat la simbòlica indemnització que suposen els drets de formació. I més quan el destí és un modest com el Múrcia. Pèssim missatge per als qui pugen. Franch havia confirmat al club que si Pepu Hernández era l’entrenador, volia marxar, però no s’ha arribat a reunir amb Salva Maldonado. El nou entrenador verd-i-negre veu com el llistat de fitxatges previstos creix dels cinc inicials a sis, ja que caldrà dos directors de joc enlloc d’un. Un escorta, un aler i dos pivots completen els buits a omplir a partir d’ara. L’adéu de Franch, opció que no es preveia és un fort revés. I més quan en un any seran Norel, Jelinek i Pere Tomàs els qui acabaran contracte.

COMENTA-HO AL FÒRUM: JOSEP FRANCH, CAMÍ DE MÚRCIA