blog i continuació

Negociacions en slow motion

Thu, 24 May 2012 11:14:42 +0200

La Penya planifica la pròxima temporada, tot i que no té del tot clar el pressupost final. De moment, compta amb un entrenador que té les idees clares i la filosofia del club ben arrelada. Fa uns dies en una entrevista Salva Maldonado deixava clar que cap jove es farà ric a la Penya i que les perles del planter encara no s’ha adonat del pa que s’hi dóna en el mercat actual. Al BiC us expliquem l’estat de les negociacions amb Henk Norel, Pere Tomàs, David Jelínek i Marko Todorovic.

Anem a pams i comencem per les negociacions que la majoria d’aficionats de la Penya tenien coll avall que estaven ben encarrilades. D’entrada, Henk Norel. El jugador holandès vol seguir a Badalona i va tancar un acord per dues temporades. El problema és que ha canviat d’agent, anant a parar a les mans del qui controla gairebé tots els joves del planter i algun que ja ha marxat (Josep Franh) i que respon al nom d’Igor Crespo. I el nou representant va demanar un 30% més de sou. El Joventut va dir que no podia assumir-ho, així que veient que s’enquistava el pivot va dir-li a l’agent que se n’oblidés i comuniqués a la directiva verd-i-negra que ja li semblava bé la primera proposta. Els badalonis, com a resposta a la marxa enrere quan ja hi havia un pacte, li han explicat que l’entesa era cosa del passat i que ara hi ha una nova proposta, un xic més baixa que l’anterior, sense que faci la pinta que tinguin cap intenció de cedir. Què passarà? Acceptarà Norel el càstig per trencar l’acord inicial? O s’oblidarà de la prioritat de seguir a Badalona?

L’altre cas que sembla condemnat a l’entesa és Pere Tomàs. El club va presentar-li una oferta a la baixa, que va rebutjar. L’aler ha presentat una contraproposta, amb una primera temporada low cost per en la següent pujar molt. Massa a ulls del club, que voldria afegir-hi algun any més i que considera que el sou en el segon any està molt per sobre del que permet ara la tresoseria verd-i-negra. El balear va provar de convèncer la directiva vinculant aquest salt econòmic al rendiment, però no ha estat suficient. S’espera ara una nova oferta de la Penya, si bé com en el cas del seu amic de l’ànima Norel, en Pere està més que còmode a Badalona, i la prioritat és no moure’s. Tampoc es pot obviar que s’ha passat l’any en blanc i que no se sap quan estarà de nou a màxim rendiment, així que el ventall de propostes que li puguin arribar en temps de crisi serà mínim, punt que intenta aprofitar el club.

El cas de Jelínek és diferent. El jugador i el seu entorn estan convençuts que si no ha esclatat és perquè no ha disposat de prou minuts per fer-ho. I tampoc li agrada tenir sou com si fos un vinculat quan és jugador del primer equip. Dos motius que l’empenyen a marxar, així que té intenció de fer-se veure aquest estiu per si algú es decideix a apostar-hi en ferm. El txec veuria amb bons ulls continuar i té una oferta del club per renovar, si bé ha demanat temps per pensar-s’ho. La intenció de la Penya és incloure’l en el dret de tempteig i igualar les ofertes que pugui tenir si no són desorbitades. Hi ha clubs que l’han descartat ja en considerar que té un entorn massa complicat.

Finalment, queda l’última perla. Todorovic i el seu agent, Igor Crespo de nou, han comunicat al club la voluntat de marxar. Hi ha dos factors que l’empenyen a fer-ho. Per un costat, el passat estiu tenia peu i mig al primer equip, però circumstàncies com la lenta recuperació de Norel, el baix rendiment de Trias i la renovació de Llovet, a qui es va prometre el salt des d’El Prat, van obligar-lo a seguir en un vinculat que se li ha quedat molt petit. Per l’altre costat, l’oferta econòmica comporta cobrar menys que el sou actual, ja que la Penya entén que ha cobrat com si fos del primer equip, sense ser-ho. El Joventut està disposat a fer servir el dret de tempeteig, tot i que sap que hi ha dos equips importants de l’ACB que negocien amb l’aler pivot un contracte que inclouria una cessió en el primer any. I està a l’espera. Ara mateix la configuració del joc interior es fa estrany si s’hi inclou Todo (fluix si la resta són Norel, Trias, Báez i Llovet), però el llarg estiu podria comportar sorpreses. Norel ha d’acceptar encara la renovació, Báez vol seguir conscient que no s’ha revaloritzat però una bona oferta podria fer que s’ho repensi, mentre que l’entitat verd-i-negre voldria veure marxar Trias. El gironí, però, ha deixat clar que té contracte en vigor i considera que al final de temporada ha demostrat que pot ajudar, alhora que ha arreglat els problemes que l’estaven afectant. Que algun club li faci una oferta superior al seu sou actual (200.000) no sembla un escenari real, de forma que cal pensar que la situació ideal per a la Penya (Todorovic ocupant el lloc de Trias) no és factible.

COMENTA-HO AL FÒRUM: NEGOCIACIONS EN SLOW MOTION

Orange Arena: positiu o negatiu?

Fri, 11 May 2012 14:16:00 +0200

A la vida hi ha poques veritats absolutes. I a la vida del BiC, encara n’hi ha menys. Fa temps que fem servir l’Orange Arena per poder veure partits de l’ACB, però sempre amb el dubte de si la idea de posar-lo en marxa ha estat una bona notícia o al final acaba anant en contra dels interessos del bàsquet.

L’Orange Arena permet veure partits si tens la tele ocupada per algú que mira una altra cosa. O si el teu equip juga i el retransmet una televisió autonòmica que no és la teva. O fins i tot si tenies altres plans i vols veure el duel en diferit. Des d’aquest punt de vida és més que interessant. Si ets del Barça o del Madrid saps que és gairebé segur que podràs veure tots ens enfrontaments del teu equip. I si el cor et tira cap a altres colors, doncs no seran tots, però si bona part d’ells. El problema és que un dels mals detectats a l’ACB és l’excessiva localització. L’assistència als pavellons és altíssima, però les audiències televisives baixen en picat. L’Orange Arena t’assegura poder veure el teu club estimat, així que la majoria ja tenen la taxa de bàsquet que reclamen i no necessiten passar el mono de bàsquet amb el que facin a la tele. Tu tries el que vols veure i si el fan per la televisió o no passa a ser secundari. Només els més fanàtics voldran veure el partit dels seus i sumar-n’hi d’altres, l’opció web multiplica el factor local.

L’Orange Arena té un altre factor que va en contra de les audiències televisives. L’opció de veure’ls en diferit. Ja no cal que facis plans al cap de setmana en funció de si fan per la televisió el teu estimat equip o un partit d’aquells que qualsevol amant del bàsquet no es vol perdre. Pots anar de compres, al cinema, a fer una volta o triar qualsevol de la infinitat de vies d’oci que disposem avui en dia sense estar marcat per un horari. Quan et vagi bé del cap de setmana, et plantes davant la pantalla de l’ordinador i et poses el duel que vols.

És cert que l’Orange Arena no és un invent de l’ACB. La NBA treu molt de rèdit del League Pass, l’Eurolliga té un paquet amb la televisió de la competició per seguir els partits a través de la web i en futbol per citar un exemple Gol TV té Gol Stadium, que permet veure els enfrontament a través de la xarxa. I tots tenen un punt en comú. Qui vol veure-ho, ha de passar per caixa. És un servei que ofereixen a l’usuari, però a canvi d’uns diners, hi ha una inversió. A l’ACB, en canvi, s’aposta per la cultura que internet és sinònim de gratuït. I de retruc perjudica les televisions que sí es gasten uns calerons per l’esport de la cistella. Per això, com que no ho tenim clar, us preguntem: l’Orange Arena, ajuda o perjudica a l’ACB?

COMENTA-HO AL FÒRUM: ORANGE ARENA: POSITIU O NEGATIU?

Comptes pendents

Fri, 20 Apr 2012 12:49:00 +0200

En les últimes setmanes al BiC hem parlat de la necessitat d’actualitzar-se davant el pes de les xarxes socials i del mal sabor de boca que va deixar Pepu Hernández en el seu pas per la Penya. El destí és capritxós i fa uns dies vam comprovar via twitter que hi ha comptes pendents encara, assistint a un xoc virtual dels qui no obliden el tarannà de l’ex-seleccionador espanyol quan va passar per Badalona.

En el tema de Pepu destacàvem especialment el cas d’Albert Homs i com havia perdut un any fins al punt que aquesta temporada s’havia decidit que es dediqués a disfrutar del bàsquet i recuperar velles sensacions. Des del BiC podem confirmar que quan l’aleshores base es va incorporar el passat estiu a la concentració de la selecció espanyola es va trucar al Joventut i a la federació catalana per demanar explicacions sobre què li havia passat. No tenia res a veure amb l’estrella que era un any abans. Veure’l d’MVP de la final del torneig de Manheim és una bona pista que ara es torna a estar en el camí correcte. Doncs si algú tenia algun dubte de si exageràvem o de si era certa la mala relació que apuntàvem entre Pepu i els tècnics de les categories inferiors verd-i-negres, twitter ens ha tret de dubtes.

La tensió va activar-se quan Rafa Vecina va fer un twit per felicitar l’Albert Homs per l’actuació a Manheim.

Rafael Vecina ‏ @Rafavecina

@albert_homs q alegria me da volver a verte en forma aunque me dicen q ya no seras ese base d 2 m q esperabamos!! Felicidades otra vez!!

La rèplica contundent va venir de dues bandes. D’entrada, de l’entrenador del junior de la Penya. I per partida doble.

Paco Redondo ‏ @pacoredondo1982

Gente que espera muchas cosas de jugadores sin dar UN PUTO PALO AL AGUA! Y lo peor de todo,habiendo tenido la oportunidad…

Cuantos jugadores se han formado “como se esperaban” destrozandoles una temporada de su carrera!?

L’entrenador del junior no està sol, ja que va rebre el recolzament de Carles Duran, que dirigeix el vinculat verd-i-negre, el Joventut-Prat a la LEB plata.

Carles Duran ‏ @cd_ortega

Que fàcil es hablar de formacion y ponerse medallas de los meritos de otros, des de una silla y Sin trabajar Cuando se pudo!!

Els temps canvien i les guerres virtuals, amb els punyals volant per la xarxa, ja formen part també de l’univers bàsquet. I ens permet de pas entendre moltes coses. O en aquest cas, confirmar el que ja sabíem.

COMENTA-HO AL FÒRUM: COMPTES PENDENTS

Actualitzar-se

Mon, 16 Apr 2012 11:48:00 +0200

Els temps avancen i tots ens esforcem a intentar no quedar enrere. I el món de la comunicació… bé, aquí no toca, però també. Entrenadors i clubs s’han de reciclar i actualitzar els codis interns per fer entendre als jugadors que són la imatge de l’entitat, així que no se’n poden oblidar quan fan ús de les xarxes socials.

Anem d’incendi en incendi. Atacs a la Penya perquè Pooh Jeter denuncia via twitter que no el deixen viatjar a l’enterrament d’una tieta. Mike Hall criticant el joc del Fuenlabrada. O Valters denunciant des de Màlaga les poques ganes a treballar dels espanyols. Tres exemples diferents, però que juguen en contra de la imatge d’un club. Construir una percepció positiva d’una entitat costa molt i enfonsar-ho tot, ben poc. Per això els clubs van tard fent entendre als jugadors que són la cara d’una insistitució, ja sigui quan es posen la samarreta per sortir a jugar com quan s’expressen a les xarxes socials. I actualitzar el codi intern amb multes que evitin temptacions de si surt més a compte quedar-se a gust i pagar que no pas callar.

El fenomen de les xarxes socials ha arribat aquí amb lleuger retard. Per això es pot veure com han reaccionat en altres bandes. A la NBA ja saben el risc de tacar la imatge per culpa d’una piulada desafortunada. Primer es va posar una norma que pot semblar surrealista i no ho és, com és que està prohibit expressar-se durant un partit (la mitja part se’ls feia molt llarga a alguns). I poc després es va incloure una franja de 45 minuts abans i després dels partits per evitar escalfar ambients ni les reaccions en calent. Més a prop, tenim la Premier League de futbol, que té una gent dedicada a controlar què diuen els jugadors i setmana sí setmana també reparteixen multes. No és un procés nou. Fa temps que dura i uns quants professionals han passat ja per caixa, diners que acaben beneficiant a tots.

L’ACB de moment és partidària que siguin els clubs els qui actuin i aquests ho fan a posteriori. Hi ha entrenadors que ja han introduït les multes per mal ús de les xarxes socials, però són un minoria. Un cop més, van tard. Entre els diferents defectes de l’ACB i els seus participants hi ha un ús antiquat de les xarxes socials, així com dels webs, que segueixen les bases d’actuació de fa 10 o 15 anys. Toca actualitzar-se. O en aquest cas, renovar-se o morir, no es pot anar sempre tard i malament.

COMENTA-HO AL FÒRUM: ACTUALITZAR-SE

Polèmica amb Rudy

Wed, 28 Mar 2012 18:36:00 +0200

La Penya és protagonista avui a les xarxes socials. Per un costat, Pooh Jeter es queixa que no li permeten viatjar a Estats Units a l’enterrament de la seva tia i per l’altre, tubasket mostra el disgust de Rudy Fernández i del metge del Joventut perquè no el deixen assistir a l’operació, malgrat que la FEB es feia càrrec de les despeses. Expliquem la història sencera i que cadascú tregui conclusions.

El metge de la Penya, Víctor Laínez, va rebre la trucada del representant de Rudy, David Carro, dient-li que el jugador volia que assistís a l’operació de l’esquena que el tindrà la resta de temporada de baixa. Li va respondre que ok i va informar al club, on li van comunicar que qui li pagava el sou era el Joventut i no el representant de Rudy, així que amb Báez i Pere Tomàs de baixa i amb Henk Norel necessitant el tractament especial després de l’operació que li eviti maldecaps, la prioritat estava clara. I més quan el metge del Madrid hi podia assistir sense problemes. Alhora, des del club es va parlar ahir amb Pepe Sáez per informar-lo. El president de la FEB va deixar clar que no volia cap mena de conflicte, que no n’estava al corrent i que no intervindria per res perquè no afecta la FEB.

La seqüència dels fets és la següent. Que cadascú tregui conclusions, més enllà dels problemes comunicatius que sempre té la Penya. Va fer bé el Joventut perquè la prioritat és el club que li paga? S’equivoca perquè no li hauria costat res tenir un detall tractant-se d’un mite com Rudy? S’equivoca perquè més mal ha fet a la imatge de l’entitat la piulada de Rudy criticant la Penya?

COMENTA-HO AL FÒRUM: POLÈMICA AMB RUDY

Rudy, raons per al retorn

Wed, 21 Mar 2012 20:50:43 +0100

Després de perdre’s 11 partits per un problema a l’esquena, Rudy Fernández ha protagonitzat un fluix retorn. No deuria estar del tot bé perquè aquesta nit tornarà a ser baixa. La NBA ha superat l’equador de la competició, així que el futur del balear va prenent forma. En concret, un to blanquinós.

Rudy Fernández confessava fa dos anys, quan es va plantejar per primer cop de forma seriosa fer el camí de tornada, diversos motius que l’empenyien a deixar el somni americà, aleshores per vestir de blaugrana. Per un costat, hi havia el físic. El balear havia arribat a la conclusió que la seva constitució no lligava amb l’estil NBA. La contundent falta d’Ariza va accelerar-ne el raonament fins al punt que es va veure obligat a contractar el fisioterapeuta que tenia a la Penya. En Paco Fernández anava dos cops l’any cap a Portland per tractar-li l’esquena, sobretot, i el maluc. Les molèsties es van convertir en company habitual de viatge. Amb l’Europeu i el pas pel Madrid l’ex-perla verd-i-negre va pensar que ja no li calia, però ha estat tornar a la millor lliga, ara a Denver, i torna a reclamar la presència del fisio, que dijous passat aterrava al Colorado per estar-s’hi una setmana.

La segona via per al retorn és esportiva. No cal conèixer gaire Rudy Fernández per intuir que li agrada ser protagonista. El somni de Portland va arrencar de meravella amb la rebuda d’estrella internacional i alimentador dels somnis que li va dispensar l’afició dels Blazers, però ben aviat va descobrir els inconvenients de compartir posició amb l’estrella de l’equip. I es va anar estancant en un rol de tirador que el convertia en un jugador desaprofitat. En el seu moment al BiC ja vam dir que no podia només culpar als altres. Curiositats del destí, la nit següent feia un dels millors partits a la NBA i en unes setmanes l’aportació era més que positiva en una segona unitat amb canvi d’estil al costat del menut i elèctic australià Patty Mills. L’efecte no es va allargar massa, però amb contracte en vigor, no era amo del seu destí, així que va anar a Dallas de forma virtual abans d’aterrar a Denver. George Karl el coneixia bé i va passar a ser un setè home de bona aportació, acompanyada d’una dosi de protagonisme més que positiu. I van tornar les lesions. 11 partits de baixa, que Brewer ha aprofitat per fer un pas endavant, si bé ja fa temps que li estava guanyant la partida. El recent fitxatge de Wilson Chandler després del pas per Xina no augura res de bo. El primer partit de l’aler va comportar deixar el balear en 9 minuts, si bé es pot sospitar que el físic hi tenia a veure perquè avui no jugarà.

Tenim el físic i el rol secundari. Falta el tercer, l’econòmic. Si les dades que va publicar la premsa quan va fitxar pel Madrid són certes, l’oferta per seguir a la NBA hauria de ser al voltant dels cinc milions, la mid-level sencera. Veient el seu rendiment i tenint en compte les restriccions derivades del nou conveni col·lectiu, que limita l’ús de la mid-level, fa pinta d’utopia imaginar una proposta d’aquest nivell. Per això quan fa uns dies a la SER Rudy Fernández afirmava que si tenia una bona oferta la prioritat era seguir a la NBA, sonava poc creïble. A més, hauria d’indemitzar el club blanc, que en canvi li pagarà tres milions d’euros per temporada, atorgant-li alhora l’anhelada condició d’estrella. Com diuen els yankees, si camina com un ànec, neda com un ànec i sona com un ànec, probablement és un ànec. Tres motius que empenyen Rudy cap al retorn.

COMENTA-HO AL FÒRUM: RUDY, RAONS PER AL RETORN

BA-LON-CES... no es esto

Fri, 02 Mar 2012 20:42:00 +0100

Estudiantes està en zona de descens. Verd-i-negres i col·legials van oferir un espectacle trist, malgrat que els badalonins com a mínim se’n van endur la victòria i saber que el coixí sobre el descens és de dos partits. Els madrilenys van optar per actuar d’urgència amb dos fitxatges. Un esforç per evitar el drama, tot i que més d’un es va adonant que el primer error el van cometre el passat estiu amb la incorporació de Pepu Hernández. Els mals estudiantils del passat dissabte, com la nul·la defensa, la manca d’entrega o els atacs poc preparats, amb un parell de blocs perquè Lofton sortís sense avantatge a llençar un triple de qualsevol manera, eren recordats per l’afició del Joventut. Són dolors patïts fins fa quatre dies, uns símptomes que es repeteixen i només tenen un vincle comú.

Pepu Hernández va guanyar un mundial i va ser segon en un europeu amb Espanya. I esperava grans ofertes. El Barça va temptejar-lo, però Joan Creus va considerar que era més segur seguir confiant en Xavi Pascual. Entre conferència i conferència a preu d’or sobre els secrets de la gestió de grup per assolir l’èxit, el nom del madrileny apareixien de forma cíclica vinculada a alguna banqueta potent. El temps, però, anava passant i només va abandonar l’atur per instal·lar-se en el club més calcat a Estudiantes que hi podia haver: el Joventut. Contracte de mitja temporada i dues més, un vincle llarg que va dur al penediment ràpid dels dirigents verd-i-negres. “Crec que ens hem equivocat”, reconeixien aviat. Per què? Ho expliquem aprofitant que estrenem el primer patrocinador del BiC, Aqua Go Sports Bar.

Les raons són diverses. Si el treball gairebé malatís de Sito Alonso era vist com un excés, amb jornades per al tècnic i els ajudants que arrencaven a primera hora, a vegades abans de les vuit del matí, i s’allargaven més enllà de les onze de la nit, Pepu era l’antítesi. A mig matí a l’Olímpic, a la una cap a casa i tarda lliure. Només després d’un rídícul amb visita de Jordi Villacampa per esbroncar-los, el tècnic va decidir recuperar la doble sessió. Això també va comportar problemes perquè l’equip s’havia d’exercitar fins a les vuit per deixar la pista lliure, que cada dia feia servir de forma alternada algun conjunt de les categories inferiors. Amb Aíto es va arribar a un acord, adaptada als biorritmes i altres manies seves, amb Sito Alonso no va haver-hi problemes, però amb Pepu res de res, no volia començar més d’hora la sessió preparatòria, ja que tenia un costum intocable als migdies, sagrat, que no es podia alterar.

La mala relació de Pepu amb els entrenadors de les categories inferiors també va cridar l’atenció tenint en compte que venia d’Estudiantes. I més quan se li preguntava per l’evolució d’algun jove i responia recordant que havia deixat clar a la directiva que només es faria càrrec del primer equip, així que no s’implicaria gens en el treball amb les joves promeses, trencant una llarga forma de treballar de la Penya. Menció especial mereix el cas Albert Homs. La gran perla del planter va perdre un any perquè estava en dinàmica de primer equip, però no jugava, tret de mínimes aparicions, uns segons, per fer una falta o rols similars. Amb 16 anys ni tenia minuts al primer equip ni apareixia amb el junior. Només va faltar-hi una mononucleosi al tram final de temporada per apagar-ne la flama, així que el passat estiu es va decidir que el prometedor jugador només visqués la dinàmica del junior durant un any, que tornés a disfrutar del bàsquet i recuperar sensacions.

El tercer punt del mal pas de Pepu Hernández per Badalona es reflecteix en un vell lema del bàsquet: “es juga com s’entrena”. El tècnic va tenir diverses enganxades amb Quinton Hosley, fins al punt que si no fos pels problemes de tresoreria, el nord-americà amb passaport georgià hauria tingut molts números per ser despatxat. Compartir agència també hi va influir. L’enuig de Hosley derivava del fet que tractant-se d’un jugador que viu molt del físic, tenia molts problemes per trobar en l’etapa badalonina. Un malestar compartit per alguns dels joves, que havien de treballar d’amagat. Es va viure la situació surrealista de jugadors que demanaven anar a fer tir o treball individual, es trobaven el no de Pepu perquè ell no hi seria i pactaven amb algun entrenador de les categories inferiors anar-hi d’amagat, cosa que provocava un maldecap a l’implicat, ja que s’arriscava a endur-se una esbroncada del seu superior.

Hosley i Pepu compartien agència, la mateixa que tots els fitxatges de la temporada, integrants del cinc titular: Robinson, English, Trias i McDonald. A l’Estudiantes se l’ha acusat de donar prioritat als de la seva agència, factor que no es pot traslladar a Badalona. En aquest sentit, no hi va haver cap queixa, més enllà d’un Josep Franch que entenia que hauria merescut ser titular en algun partit per davant de Robinson o algun favor que el vestidor no entenia, com el dia en què Carl English va demanar permís per saltar-se l’entrenament per dur el seu fill al dentista, malgrat tenir la tarda lliure. El no inicial va acabar convertint-se ràpid en un ok. Així, cal dir que l’agènca i l’entrenador es van portar molt bé amb la Penya en renunciar a l’últim any de contracte sense cobrar res, així com facilitar l’aterratge de Salva Maldonado. Al Joventut més d’un va respirar tranquil i la il·lusió amb què l’Estudiantes va viure el retorn del seu tècnic preferit s’ha anat esvaint. Pel bé del bàsquet i el treball del planter, cal esperar que els madrilenys retrobin el nord per evitar el descens, però el crèdit de Pepu està més que tocat. I amb raó.

COMENTA-HO AL FÒRUM: BA-LON-CES-TO

Tanquem la trilogia

Thu, 23 Feb 2012 19:52:48 +0100

Després de la pausa que ha suposat la Copa del Rei, la lliga torna al cap de setmana i la Penya afronta el primer de dos partits seguits fora de casa i contra un rival directe, l’Estudiantes. Més enllà de la vessant morbosa, el partit pot marcar el futur immediat del Joventut, oferint-li oxigen o augmentant-ne la pressió. En tot cas, un bon moment per estudiar-ne la situació. Després que Óscar Herreros (COM Ràdio, @oscarherreros) ens desgranés el Manresa i Marc Mundet (RAC1, @MarcMundet78) revisés el Barça, qui millor que Xavi Ballesteros (El9/RCB, @ballesterosxavi) per parlar del club verd-i-negre.

Orfes de caràcter

A l’estiu, el Fiatc Joventut va haver de patir una revolució dins la plantilla verd-i-negra. La situació econòmica de l’entitat i els canvis no forçats, com per exemple la marxa de Josep Franch per voluntat pròpia, va obligar a fer un gir a la plantilla. Pepu Hernández va fer les maletes i va marxar (se li ha d’agrair perquè va perdonar un any de contracte) i el seu recanvi va ser Salva Maldonado. Per mi, el millor fitxatge que es podia fer. Home de club, que ha tret rendiment de clubs limitats esportiva i econòmicament, tècnic de la casa i compromés. Sobretot un entrenador normal, que cada vegada costa més de trobar-ne. Feia falta molts fitxatges i cap podia ser de nivell perquè la caixa estava buida. Calia afinar bé la punteria i, com sempre passa, no sempre es pot encertar.

L’error segurament previsible va ser el de Jeter, un jugador anotador però no director. Un jugador elèctric però poc actiu. Un puntal però que va baixar amb el Menorca i a qui Aíto no va renovar a l’Unicaja on va ser temporalment. Ha estat l’únic error. Això sí, no ha enganyat a ningú perquè és el mateix jugador a Badalona que va demostrar a Menorca o a Màlaga. No és un base. La resta dels fitxatges poden ser millor o pitjors però eren apostes del club. Tay Williams ha sortit millor del què tothom pensava i amb 22 anys no se li pot demanar més en la seva primera experiència a Europa. Williams però té al cap l’NBA, com molts nord-americans i segurament hi té lloc perquè allà també hi ha jugadors normalets. Oliver ha estat una gran sorpresa, ha fet més de primer base que de recanvi i ha salvat l’equip en certs moments. Com a mínim amb ell l’equip ha jugat a alguna cosa. Fede Van Lacke és excel·lent a casa i desapareix fora, un jugador important dins el vestidor, un guanyador nat que cada vegada s’està acoblant més al club i a l’equip. Obasohan ha sortit creu, tot i que venia amb l’etiqueta d’anotador després de ser màxim anotador de la lliga francesa, no ha respòs. L’ACB no és la Lliga Francesa i s’ha vist. Primer era irregular. En feia una de freda i una de calenta. Ara ja és regular: no juga bé. Dos encerts i mig de cinc apostes. Un 50 per cent d’encert.
El problema principal però penso que ha estat no haver trobat un fitxatge o un jugador que fos el líder. Que tiri del carro. I això no es pot entrenar. O un és líder o no ho és. Enmig del procés de construcció d’un equip amb moltes cares noves s’ha de reconèixer que hi ha hagut de tot: lesió de Jeter, gravíssima lesió de Norel (10 mesos de baixa), també de Pere Tomàs (8 mesos), viatge d’anada sense tornada de Pape Sow, anada sense tornada d’Eyenga, arribada de Báez, ara arribada de Barton i tot això en només 20 jornades. L’equip necessita temps però el què és denunciable i ha estat la imatge que ha ofert de poc desig de l’equip en molts partits que ha portat al desànim, als dubtes i a la pressió de l’equip. La Penya no baixarà a la LEB però el què està clar és que aquest estiu abans de fitxar s’ha de preguntar molt bé i assegurar-se que qui vingui, a banda de ser millor o pitjor jugador, tingui fam i caràcter.

COMENTA-HO AL FÒRUM: TANQUEM LA TRILOGIA

Toc d'atenció de Villacampa

Tue, 07 Feb 2012 16:00:13 +0100

El fitxatge d’un tres se segueix retardant perquè toca fer jocs de mans amb la tresoreria, però el ridícul del cap de setmana a Múrcia obligava a fer alguna cosa. Les primeres opcions per fitxar s’han acabat d’esvair i Salva Maldonado reconeixia avui a les pàgines d’El9 que “tinc la informació que no serà fàcil incorporar algú en els pròxims dies”, així que la reacció s’ha de produir des de dins. Ni una victòria lluny de l’Olímpic en tota la lliga i desastres acumulats quan toca jugar contra rivals de la part baixa, com va passar diumenge o en la visita a Valladolid. Per això el president Jordi Villacampa ha organitzat aquest matí una reunió amb l’entrenador i la plantilla per fer-los un toc d’atenció, demanant un major compromís i respecte per una institució que ha deixat enrere ja els 80 anys d’història. El màxim mandatari verd-i-negre va deixar clar que no pot ser que hi hagi falta d’actitud o concentració en partits que són clau per enterrar el fantasma d’un descens que seria inassumible per a l’economia verd-i-negre. El Barça no sembla el millor client per mesurar la reacció dels jugadors, però és un problema que no tindrien si haguessin fet els deures enlloc de ressuscitar un conjunt com el Múrcia, en crisi profunda. Toc d’atenció de portes cap endins, ara veurem si serveix d’alguna cosa o es repeteix la sordesa de les esbroncades puntuals que va dur a terme Villacampa en temps de Pepu Hernández.

COMENTA-HO AL FÒRUM: TOC D’ATENCIÓ DE VILLACAMPA

Màxima eficàcia, menys brillantor

Fri, 03 Feb 2012 18:38:58 +0100

El BiC segueix amb la triologia de periodistes per donar un cop d’ull a la primera volta dels equips catalans. Si @Oscarherreros ens parlava del miracle del Manresa, ara és el torn de Marc Mundet (RAC1, @MarcMundet78) per estudiar de prop un Barça de grans resultats, però a qui s’exigeix una mica més de brillantor.

Màxima eficàcia, menys brillantor

Números impecables a l’ACB (15 victòries i 3 derrotes). Números impecables a l’Eurolliga (12 victòries i 1 derrota). La millor defensa del continent. Un equip que aspira absolutament a tot. En aquest sentit, el Barça 2011/2012 no ha canviat en absolut al dels anys anteriors a l’hora de resoldre els partits (alguns amb més claredat que d’altres, tot sigui dit). Vagi per endavant que no és el mateix fer un anàlisi de l’estat de forma actual -l’equip fa pinta que va a una mica més en els dos últims partits- que no en el conjunt de la primera volta de la competició. Com de la mateixa manera que tampoc és el mateix que fer-ho amb els jugadors: per posar un parell d’exemples, Pete Mickeal seria un in-crescendo enlloc d’un ombrívol. En altres paraules, no és el mateix el que ÉS que el que HA ESTAT.

Com que em costa fer-me una idea global de tots i cadascun dels partits que han jugat els homes de Xavi Pascual en el què portem de competició, m’agafo com a eina un gènere periodístic molt recurrent: un l’1x1 de balanç de la primera volta del Barça Regal.

Marcelinho: Encorsetat. Va arribar al Palau com un dels jugadors que millor jugava el bloqueig i continuació d’Europa. En canvi, a Barcelona el seu rol ha canviat. La percepció ens fa donar un cop d’ull a les estadístiques, que indiquen que llença pràcticament el mateix que el darrer any a Vitòria (129 a 121 en els primers 18 partits de lliga). La prova la trobem amb 40 assistències menys en el mateix tram de partits).

Sada: Cansat. És evident que ha notat un estiu sense vacances per l’Europeu, i el seu joc i el seu físic se n’han ressentit. Ha jugat una primera volta molt per sota del seu nivell, però el seu cas és menys preocupant: un home que basa el seu joc en les sensacions físiques, només és qüestió de tornar-se a posar a to per fer un sant-tornem-hi. Ell n’és perfectament conscient i per aquí va el camí.

Navarro: Lesionat. No cal ser Sherlock Holmes per afirmar que el Barça no és el mateix amb i sense el seu jugador de referència. Amb ell sa i a ple rendiment, el Barça és un superequip candidat a l’Eurolliga. Sense ell, el Barça és un molt bon equip que ho haurà de fer molt bé per anar superant obstacles fins el final. Quan ha jugat, s’ha notat però el peu de Navarro va dir prou a mitjans de desembre a Vitòria, i tot i que el balanç numèric de l’equip continua sent molt bo, la brillantor i la imprevisibilitat d’aquest Barça sí se n’ha resentit.

Eidson: Equilibrat. De tots els fitxatges d’enguany, és el que està rendint a un nivell més alt. La seva polivalència fa que Xavi Pascual l’utilitzi en posicions 2 i 3, i com a solució a l’1. Pot fer absolutament de tot i això és el que està donant versatilitat a l’equip: tirant, penetrant, defensant… Per recordar, el partidàs que es va marcar contra Montepaschi al Palau a la primera fase de l’Eurolliga.

Rabaseda: Equivocat. El director esportiu de Fuenlabrada, Ferran López, es va estirar dels cabells quan va rebre la trucada de Joan Creus dient-li que avortava la cesió de l’aler de Ripoll i se l’enduia cap al Palau. I tenia tota la raó: a Madrid hauria estat titular d’un equip que jugava a Europa, amb minuts i responsabilitats. I l’any següent hauria tornat molt més fet. A la secció no ho veuen així i diuen que “és molt millor estar al Barça que a Fuenlabrada”. Potser sí… però en quines condicions? Continuo amb la sensació que va tornar al Palau per qüestions de ‘cupos’.

Mickeal: Ombrívol. Es nota que s’ha passat un any en blanc i que ja té 33 anys. Es nota amb que té ganes de fer-ho bé fins arribar a l’extrem de l’angoixa, però que el cos no li dona per més. A mesura que l’any ha anat avançant, el nord-americà ha anat agafant un to una mica millor (no era difícil perquè els mesos de setembre i octubre van ser per oblidar) però tot i així, continua amb tres de fredes i una de calenta. Diuen des de dins la secció que n’esperen la millor versió a partir de la Copa del Rei. Es comença a notar.

Ingles: Revelador. Va arribar per la porta del darrera la temporada passada i mica en mica va consolidant-se com un home-que-fa-de-tot-dins-i-fora-de-la-pista. Numèicament no és res de l’altre món, però sí que ha tingut actuacions molt destacades, donant un equilibri molt necessari a l’equip. I ara mateix és imprescindible en els esquemes del tècnic. Amb el pas del temps i un pèl més de regularitat, té molt recorregut dins d’aquest Barça.

Lórbek: Constant. El millor jugador del Barça en aquest primer tram de temporada. Sense fer gens de soroll, aporta punts, rebots, minuts de qualitat i variacions en tots els sistemes de Pascual. No és un home que destaqui pel carisma ni tampoc per l’espectacularitat, però per cal·librar el valor de Lórbek dins l’equip: imagineu-vos una lesió de llarga durada de l’eslovè i pregunteu-vos què seria del Barça?

CJ Wallace: Sobrevalorat. Tots els grans d’Europa disposen d’una figura que correspon al títol de “el quatre obert que tira de tres”. Aquest és CJ Wallace. Sí que és veritat que té els braços molt llargs i que fa molta feina que no es veu al darrera. Sí que és cert que és una peça molt necessària en la manera d’entendre el bàsquet en el tècnic de Gavà. Però després de tot l’enrenou d’aquest estiu amb els passaports d’Albània i del Congo… tothom esperava una mica més d’aquest xicot.

Ndong: Explosiu. Els tres primers mesos del senegalès han estat perfectes. En un estat de forma pletòric, ha intimidat i ha corregut la pista com ningú. S’ha trencat la cara al pal baix i ha semblat viure una segona joventut, com un autèntic dellorigador quan el Barça s’ha encallat al davant. La llàstima és que ha trobat a faltar la conexió amb els homes petits per jugar per damunt l’anella i que, per qüestions de rotacions, fa uns quants partits que a l’ACB el tenim fora.

Perovic: Treballador. Ni és espectacular com Ndong, ni la seva feina és de la que es veu. Però a base de treball, els seus 2’17 es fan notar damunt la pista. I la integració dins l’equip en el seu segon any al Barça s’ha de destacar. Feina bruta a dojo.

Fran: Gasós. El cas del pivot gallec és de difícil explicació. Defensivament és impecable… fins que ho deixa de ser. Ofensivament, té unes condicions tècniques i atlètiques impressionants… fins que desapareix. Coses de ‘coco’. Des de dalt, fa la sensació que sempre s’ha filat molt prim amb ell. I aquesta temporada no n’és una excepció. Com Ndong, troba a faltar jugar per damunt l’anella -on és sent molt còmode-, però malgrat tot això, continua sent imprescindible en la rotació interior blaugrana.

Si un astronauta llegís aquest article sense saber res sobre quina és la situació de l’equip, diria que el Barça travessa per un problema de consistència d’equip. Però paradoxalment no és així. És només que l’equip ha perdut la brillantor de les dues primeres temporades amb Xavi Pascual a la banqueta (si fem memòria, la de la Final Four de Berlín amb Ilyasova i Andersen, i la de París en el primer any de Ricky Rúbio a l’equip). D’aquell equip només es mantenen Navarro, Lórbek, Sada, Ndong i Fran Vàzquez. Es mantenen alguns elements intactes (rigor defensiu, plantilla llarga, equip gran…). D’altres no: s’ha perdut la frescura, s’ha deixat de jugar per damunt del cèrcol, els percentatges de tir han baixat…

I tot i això, l’equip segueix a dalt de tot, aspirant a tots els títols possibles i desplegant un bàsquet que s’emporta els elogis dels entrenadors rivals. Imagineu-vos el marge de millora que té. La prova de les diverses versions d’aquest equip es van veure ahir contra el Zalguiris de Kaunas.

COMENTA-HO AL FÒRUM: MÀXIMA EFICÀCIA, MENYS BRILLANTOR

Assignia Manresa, impossible més per menys

Sat, 28 Jan 2012 13:07:00 +0100

La primera volta de l’ACB 2011-2012 és història i aquest cap de setmana arrenca la segona, precisament amb un duel català, entre la Penya i el Manresa. Per tenir una visió exterior, el BiC ha demanat a tres periodistes que cobreixen equips catalans de l’ACB que analitzin com els ha anat fins ara. D’entrada, ningú millor que Óscar Herreros (COM ràdio) per donar un cop d’ull a l’etern miracle del Resa. @oscarherreros enceta la triologia.

Assignia Manresa, impossible més per menys

Dissabte passat davant l’Unicaja, l’Assignia Manresa tancava la primera volta de l’ACB. Ho feia amb un gran balanç de 8 victòries i 9 derrotes, un dels millors que es recorden a la capital del Bages. Amb tota la importància que els resultats tenen a Manresa, el que està aconseguint l’equip fins ara va força més enllà dels números i la classificació.

Un any més amb el pressupost més baix de la categoria (reducció de més d’un 20% del pressupost de la temporada anterior), l’Assignia Manresa és una de les sensacions de l’ACB. Les vuit victòries aconseguides a la primera volta omplen de satisfacció a una ciutat que respira bàsquet com és Manresa. L’equip està aconseguint resultats i ho fa, a més, amb un bàsquet alegre i espectacular que ha causat sorpresa a la competició. Els més sorpresos són els mateixos aficionats manresans. El Bàsquet Manresa afrontava aquesta temporada després d’haver aconseguit salvar-se el curs passat amb 10 victòries i un joc ben diferent a l’actual. Al cap i a la fi, l’objectiu a Manresa sempre és, com bé diu el tècnic Jaume Ponsarnau, ser un dels millors 16 equips de la lliga. I la temporada passada ho van ser. Res a dir, mèrit absolut que l’equip amb menys diners de l’ACB se salvi per quarta temporada consecutiva.
Si una assignatura pendent va deixar aquell equip és ser capaç de fer un bon bàsquet de manera regular. Els nervis d’un mal inici de campionat, on es van encadenar 6 derrotes consecutives, i una plantilla no sobrada de talent van fer que el Congost s’hagués d’acostumar a veure com al seu equip li costava Déu i ajuda arribar als 60 punts. De la mancança, Ponsarnau en va fer una virtut i va aconseguir gairebé sempre fer pitjors els seus rivals i aconseguir victòries des de la defensa. Però el públic del Congost, sempre conscient de les limitacions econòmiques de l’entitat, també és molt exigent i es respirava que l’aficionat necessitava alguna cosa més per aquesta temporada.

Molts jugadors acabaven contracte i Manresa va tenir una magnífica oportunitat per edificar un equip pràcticament de 0. Va ser aquí on va començar aquest “nou” Manresa que tanta admiració està despertant després d’aconseguir en dues setmanes guanyar a Vitòria i a casa davant l’ Unicaja.
Una de les claus per entendre aquest canvi de fisonomia en l’equip és el director esportiu, Pere Capdevila. És la seva segona temporada, tot i que en la primera va entrar amb l’equip ja fet per la marxa de Jordi Ardèvol al Barça. L’exjugador de Manresa, Lleida i Canarias es va moure bé aquest estiu. El pressupost per fer l’equip era força inferior que el de la temporada anterior, però Capdevila va saber optimitzar els recursos. Va fitxar Hanga, un desconegut hongarès a finals de maig i a principis de juliol, quan molts equips encara no s’havien mogut, ja tenia el jugador franquícia: Justin Doellman, un dels jugadors més valorats de l’ACB 2010-2011.
Manresa no es va oblidar de la LEB, un mercat on acostuma a pescar i va fitxar Micah Downs, un aler del Burgos tan espectacular com inconsistent en el seu joc. A partir d’aquí, retorns d’homes que ja han triomfat al Congost com Javi Rodríguez o Asselin que volien reivindicar-se després d’un mal any a Bilbao i Estudiantes respectivament. Achara, que jugava a LegaDue, i Palsson, jove aler islandès amb un paper testimonial a la universitat de Maryland, completaven l’equip en el que continuaven Alex Hernández, Gladyr, Montañez i Oriola. Un equip ple de talent que amb les jornades ha anat evolucionant i ha demostrat que pot plantar a cara a qualsevol, tot i que quan les coses no surten també ha acusat aquesta manca de consistència fruit d’un equip ple de jugadors nous.

Si Capdevila és una de les claus d’aquest Manresa, no li podem donar menys importància a Jaume Ponsarnau. Va pujar l’equip a l’ACB, l’ha mantingut sempre i s’ha s’habut a adaptar a equips tan diferents com són el Manresa de la temporada passada o l’actual. Un any més està treient petroli de jugadors que sembla que només puguin funcionar sota les seves ordres i en l’hàbitat que es viu a Manresa. Impecable la seva direcció a la banqueta i més destacable encara la seva gestió de grup. Va saber resoldre una important manca d’adaptació de Micah Downs al grup per convertir-lo en una de les sensacions de l’ACB. Tampoc ha tingut miraments a donar tota la confiança al jove base Álex Hernández, que tot i l’inici discret de lliga que va fer, ha donat un pas endavant en la direcció de l’equip aprofitant la baixa de Javi Rodríguez. I el més important, novament ha construït un equip on tothom coneix el seu rol però a la vegada tothom se sent important.
No vull acabar sense destacar que si aquest equip ha pogut tornar a competir a l’ACB és gràcies a la bona gestió que es fa des dels despatxos. La directiva encapçalada per Josep Vives fa anys que no estira més el braç que la màniga, tot i saber que això els podia fer menys competitius respecte altres equips amb els mateixos objectius. La lliga, on cada vegada els equips s’acosten més al pressupost manresà, i els resultats, li estan donant la raó.

I evidentment menció especial per a l’afició. Què seria el Bàsquet Manresa sense la seva gent? Aquest estiu, veient els il.lusionants fitxatges, ja es va detectar un augment d’abonats al club i des que la temporada ha començat el Nou Congost ha tornat a ser el de les grans ocasions. Aquella olla a pressió on els rivals se senten tan incòmodes i on passen coses que només es poden explicar si has estat al Congost.
Després de repassar les claus d’aquesta bona primera volta manresa, potser la pregunta és fins on pot arribar aquest equip? Per començar, ha d’assegurar 4 o 5 victòries per aconseguir l’objectiu de continuar un any més a l’ACB. Si ho fa aviat, podrà somiar, sense oblidar que els play-off estaran caríssims ja que sembla difícil que equips com Bilbao o València no vagin cap a dalt. De totes maneres, les alegries i l’espectacular bàsquet vist fins ara ja no ens el treurà ningú.

COMENTA-HO AL FÒRUM: IMPOSSIBLE MÉS PER MENYS

Ricky Rubio vs. Xavi Pascual. El to gris.

Thu, 19 Jan 2012 20:42:18 +0100

El debat ha sorgit de forma natural, sense interessos ni manipulacions. Ricky Rubio torna a ser feliç, els aficionats del bàsquet el recuperen i apareix la pregunta: per què no ho feia així al Barça? Hi ha dits que assenyalen a Xavi Pascual, que ahir va esclatar denunciant una campanya que només veu ell. El tècnic blaugrana és dels qui sempre mira si hi ha algú darrere seu, sempre té la sospita a punt i va aprofitar la prèvia del partit del Barça per denunciar un complot que no existeix. Són merescudes les crítiques cap al de Gavà? La seva pissarra va esclavitzar el talent de Masnou? En una època en què ens volen fer creure que tot és blanc o negre, la resposta deu estar en el to gris.

El debat ha aparegut. I cal estudiar-ne tots els angles. Diversos periodistes, via twitter, que encara és un recurs per dir públicament el que després no es trasllada a l’opinió publicada, han recordat a Xavi Pascual que sense corretja, Ricky Rubio és un fenomen, un prodigi d’aquells que només surt de tant en tant. Els elogis, cauen de totes bandes, vinculats a la premsa o no. Hi ha qui com Piti Hurtado li dedica un vídeo, altres fan com El contraataque amb articles amb recordatori inclòs per al tècnic, mentre que la majoria omple les xarxes socials per lloar les accions del base amb la samarreta dels Wolves. Vídeos i notícies cada dia amb les meravelles del Pistol Pete italià, segons versió de Shaquille O’Neal. En el debat hi ha visions per a tots els gustos, des de la contundent defensa a la feina de l’entrenador del Barça a qui qüestiona directament tot el bàsquet europeu.

Com es pot veure, n’hi ha per a tots els gustos, si bé en el debat la victòria de Ricky Rubio és aclaparadora, n’hi que sigui per una qüestió de volum. Des del BiC ens movem en el to gris. Per un costat, Xavi Pascual faria bé de no buscar conspiracions on no n’hi ha. Ahir va esclatar parlant d’un sector (la premsa, cal entendre) que vol desestabilitzar i no valora tot el que s’ha aconseguit en els últims temps. El malestar del tècnic ve de les crítiques rebudes pel boom Ricky i alhora els retrets pel bàsquet de marcadors baixos del Barça actual. Una dualitat que analitza a la perfecció avui Julián Felipo. La reacció del tècnic és correspon amb una persona que està constantment pendent de tot el que es diu d’ell, però és equivocada perquè es fa difícil pensar en una època més plàcida per al qui seu a la banqueta blaugrana. Una conversa amb Aíto i Ivanovic, per exemple, seria paradigmàtica. Si hi sumem l’escàs ressò del bàsquet, devorat sense contemplacions pel futbol i pels triomfs individuals dels esportistes espanyols, encara es detecta més la sobreactuació. A final de temporada, no hi ha dubtes que el Barça tindrà dos o tres títols més i tornarà la basa d’oli que no ha desaparegut. Però les copes tampoc desmenteixen que el de Gavà és boníssim treient el millor dels professionals veterans, potser no troba la manera de fer progressar joves en fase de creixement, com era Ricky Rubio o ara Rabaseda. I, opinió personal, el joc en estàtic perd fluïdesa temporada rere temporada, sense arribar en cap moment a l’orquestra perfecta del primer any de Ricky, cada cop més centrat des d’aleshores en explotar l’inacabable talent de Juan Carlos Navarro.

Dit això sobre Xavi Pascual, tampoc cal ser extremista i pensar que Ricky Rubio va ser víctima de la pissarra del tècnic, com si no hi hagués espai a la fantasia que sempre ha destil·lat. D’entrada, el base tenia una oferta del Madrid que li oferia ser pal de paller, eix de la secció. Va preferir el Barça per una qüestió de comoditat i per un projecte de base molt més sòlida que gairebé li assegurava títols des del primer dia. Un parell de copes del rei, una Eurolliga i una ACB justifiquen la decisió des d’aquest punt de vista, sobretot comparat amb la sequera blanca. Però això és anecdòtic perquè cadascú pren decisions en cada moment i cal assumir-les. En el primer any el seu joc va recordar al de la Penya, amb actuacions clau que sempre recordarà el Palau Blaugrana. Si no enlluernava tant com a Badalona era per una lògica de repartiment de rols i major qualitat dels companys.

Els mals van arribar en la segona temporada, amb un descens en picat dels percentatges, avançat per Sada en les preferències de tècnic/aficionats i aquell xiuxiueig dels seguidors quan tenia la pilota, aquell soroll gairebé imperceptible que tantes carreres ha perjudicat aniquilant la confiança de qui n’és protagonista. El descens als inferns va ser un fet. Per primer cop tot eren crítiques al seu joc i els visionaris el posaven al cistell dels qui un dia havien de conquerir el món i van petar pel camí. Fins al punt que alguns van vendre la sortida a la NBA com una excel·lent operació econòmica de la directiva culer. Culpar Xavi Pascual és d’una simplicitat que espanta. Per molt rígid que sigui, per molt que enviés Ricky a un rol secundari, algú amb el talent que destil·la el base, qui la prestigiosa revista nord-americana Slam va definir com “el millor jugador fora de la NBA” quan només tenia 16 anys, havia de saber lluir, de posar-se l’equip a les espatlles com està fent als Wolves des del primer dia. Les cames no fallaven, sinó el cap, sense saber assumir les crítiques ni la pèrdua de pes dins l’equip. No era un problema només d’atac, també va perdre la màgia en defensa (6 pilotes robades ahir). Es va enfonsar, sense trobar les tecles per reflotar. I quan a la banqueta hi havia Sergio Scariolo enlloc de Pascual, tampoc va variar res.

Així, en el debat de Ricky Rubio vs. Xavi Pascual caldria quedar-se en el punt mig, en la grisor, fugint dels blancs i negres que es dibuixen per definir el món. Xavi Pascual no va saber treure el millor d’un talent com n’hi ha hagut pocs a la història i hauria de fer un xic d’autocrítica. El tècnic sempre treu l’aval dels resultats dins d‘“el demà no existeix” que explicava al BIC un base format a les categories inferiors del Barça com Mario Fernández, però veient-lo a la NBA també podria revisar si es va equivocar en alguna cosa. I a l’altre banda, Ricky Rubio, que ara es mou en un estil de joc que li va més, sap que no va estar a l’alçada i sobretot va tenir un problema mental. No es pot culpar només el tècnic. El to gris.

COMENTA-HO AL FÒRUM: RICKY RUBIO VS. XAVI PASCUAL

Tocs d'atenció a Jordi Trias sense resposta

Tue, 10 Jan 2012 22:01:41 +0100

Els fronts oberts quan surt la paraula preocupació i s’hi suma el nom Joventut són inabarcables. Avui ens centrarem en un, en la segona fitxa més alta del primer equip, que té ara un rol del tot marginal. El segon toc d’atenció de Salva Maldonado a Jordi Trias tampoc s’ha traudït en una resposta i la directiva comença a dubtar si hi ha d’intervenir o no, sense saber tampoc si servirà d’alguna cosa.

Jordi Trias va tenir un rendiment òptim dins del que se n’esperava en l’inici de la passada temporada. Se li demanava més participació en atac, cert, però agafava rebots amb facilitat i no desentonava del tot dins la defensa amb la mirada implantada per Pepu Hernández. Amb el pas dels mesos va anar perdent protagonisme fins tenir un rol marginal. I el relleu a la banqueta no li ha portat més sort. Des del primer dia no aporta el que Salva Maldonado n’espera. El tècnic va intentar-ho solucionar amb una reunió a la pretemporada, en què l’instava a fer un pas endavant i tenir un paper important dins l’equip, a exercir de veterà en un grup farcit de joves i a donar un cop de mà davant l’absència per lesió de Henk Norel i la verdor de Latavious Williams.

El resultat del primer toc d’atenció és que no es va traduir en res. I més quan Báez va fer acte de presència, ja que quan el dominicà i Tay Williams seien a la banqueta era el dia i la nit per a l’equip, que es tornava tou, tenia problemes per tancar el rebot, facilitava l’anotació interior del rival i en més d’un partit encaixava parcials ben negatius. Maldonado, per exemple, no entenia que un jugador interior en els sis primers partits només rebés dues faltes i ni tans sols fes un viatge a la línia de tirs lliures. Segon cara a cara doncs per exigir-li que espavilés, just abans de la visita a Valladolid, que va resultar un desastre. Només va jugar tres minuts, si bé cal recordar que tot l’equip va estar horrorós en el -19 al camp de l’aleshores cuer. La reaparició de Norel ha anat en contra del gironí, que s’ha vist avançat fins i tot per Llovet, que en principi no tenia la confiança de l’entrenador. Per intensitat el pivot del planter li ha près el lloc i ara la rotació interior està formada per tres peces que viuen del físic i les ganes, una quarta que intenta acostar-s’hi i una cinquena, del tot perduda. Una darrera mini reunió fa tres setmanes tampoc ha obtingut resultat. Té un rol marginal i no en surt. Tres minuts contra el Madrid, ni un segon a Alacant i vuit minuts diumenge contra el Baskonia, duel en què no hi era Báez. Teletovic amb dos cops de cul el va enviar sota el ferro, res a veure amb els problemes que li creava Williams al pal baix. El dia i la nit. I ajuda a la remuntada del Baskonia.

El problema a la Penya és que no saben què fer. Ja li van rebaixar el sou. Un primer any, gràcies a la milionària indemnització del Barça, a preu de ganga (100.000 euros) que pujava d’immediat per multiplicar-se per tres i per quatre. Primer no va voler que li toquessin la fitxa, i no li faltava raó perquè és poc seriós signar un jugador i un any després dir-li que no pots pagar el pactat. Però la difícil situació del Joventut i el seu baix rendiment van dur-lo a allargar una temporada el contracte passant el que s’havia de pagar en dos anys, a tres. Tenim doncs una rebaixa de la nòmina i dos tocs d’atenció llargs de l’entrenador. No hi ha queixa en l’actitud, és un professional. I encara menys en el caràcter. Qualsevol que el conegui mínimament coincidirà que és una de les millors persones que un es pot trobar al planeta. Però no aporta el que espera d’ell i tot plegat s’ha tornat una bola difícil de pair per l’aler pivot, un peix que es mossega la cua difícil de desembolicar. Problemes esportius, problemes personals i una pèrdua de pes que complica encara més que trobi el to i la intensitat que li exigeix Maldonado. I un altre maldecap per a un club que els acumula amb gran facilitat.

COMENTA-HO AL FÒRUM: TOCS D’ATENCIÓ SENSE RESPOSTA

Vidal-Grimau, camins diferents

Sat, 24 Dec 2011 17:49:59 +0100

Un dels passos més complicats que han de fer els jugadors és triar destí després de saltar d’un gran. No és senzill. Primer, perquè l’escala salarial entre uns i altres és molt gran. Segon, perquè s’ha d’intentar coordinar expectatives col·lectives i individuals, així com vetllar per altres temes com la família. El passat estiu dos catalans posaven punt i final al pas per Barça i Madrid, seguint camins diferents. Donem un cop d’ull a les decisions preses per Roger Grimau i Sergi Vidal.

Quan el capità del Barça va dir que volia seguir jugant a l’ACB i a l’Eurolliga, la majoria vam lligar caps i analitzant les plantilles Bilbao semblava l’únic destí possible. Doncs sí. El mitjà de la nissaga Grimau va optar per baixar el llistó de l’ambició, però en un salt petit. No lluitaria per tots els títols, però se li exigiria estar a dalt. I l’oferta econòmica era prou golosa. L’inici no ha estat gens senzill. Menys protagonisme de l’esperat, semblant al nivell d’encert. Ni aportava l’esperat ni ell se sentia còmode amb el seu rol, molt més secundari que el calculat quan va dir sí a la proposta de Gorka Arrinda. Mica en mica ha anat pujant les seves prestacions i el públic canvia crítiques per elogis. Alhora el vestidor l’accepta millor. Segons va poder comprovar el BiC, Grimau es va trobar d’entrada amb una rebuda molt freda, malgrat que molts el coneixien de ser rivals des de feia anys i hi havia un parell de catalans com Àlex Mumbrú o Raül López. Veure l’ex-blaugrana menjant sol era més que habitual i els companys comentaven el malestar del grup per les declaracions que va fer només arribar, dient que volia jugar-se les pilotes decisives i tenir un rol preferent. No van sentar gens bé al vestidor, tement uns fums per venir del Barça que amb els mesos van comprovant que no són tal.

Baixar el llistó, però poc. És una opció, la via Grimau. N’hi havia una altra, el camí seguit per Sergi Vidal. El badaloní va prioritzar el tornar a gaudir del bàsquet, el ser important en el grup de nou, amb un contracte curt que li obria les portes a guanyar més si feia una bona temporada. I està resultant un èxit. L’escorta ocupa el 12è lloc en les classificacions de punts i de valoració, amb un protagonisme en atac que no tenia des dels temps en les categories inferiors de la Penya. Canviar el Madrid pel Lagun Aro ha suposat passada d’un sou de 900.000 euros a un de 150.000. Però alhora canviar l’aplaudir des de la banqueta per ser una peça clau. Dos camins quan s’abandona un gran, la dualitat Vidal-Grimau.

COMENTA-HO AL FÒRUM: VIDAL-GRIMAU, CAMINS DIFERENTS

La fama pot portar a veure’s reflectit o reproduir a...

Thu, 15 Dec 2011 20:45:39 +0100

La fama pot portar a veure’s reflectit o reproduir a través del mirall peculiar de la paròdia. Uns ho veuen com un homenatge, altres com una via d’incrementar la popularitat i també hi ha qui s’ho pren malament. Potser heu detectat un petit canvi les últimes setmanes al Crackòvia de TV3. O no, perquè el futbol és el gran protagonista i només cal mirar les excel·lents audiències del programa del passat dilluns dos dies després de la victòria del Barça al Madrid. Però tractant-se del BiC ens fixem en el bàsquet i en algú que ha considerat que fer humor és positiu… sense passar-se.

El vídeo que acompanya aquesta notícia és una paròdia sobre els problemes en el tir exterior de Ricky Rubio. “Jo sempre fallo, però el meu desodorant no falla mai”, era el lema de l’anunci. Una setmana més tard, el Crackòvia feia la seva versió dels problemes derivats del lock-out de la NBA amb els jugadors patint per arribar a fi de mes. Hi vam poder veure al base vestit de pidolaire. Quan un home s’oferia a donar-li una almoina, el nou jugador dels Wolves li acabava dient si podia posar les monedes al cistell, ja que ell fallava. Són dues mostres de gags amb Ricky Rubio de protagonista. I dos exemples que van generar controvèrsia, així que l’entorn del jugador es va posar en contacte amb la direcció del programa per demanar-los que rebaixessin el to, ja que hi trobaven un punt de crueltat per sobre de la mitjana del Crackòvia. Després de dies de converses i alguna amenaça de deixar de fer declaracions a TV3, les dues parts es van posar d’acord en suavitzar els sketchos que tenien l’ex-jugador de la Penya i del Barça com a protagonista.

COMENTA-HO AL FÒRUM: CONTRA CRACKÒVIA

Professionals. O no.

Tue, 29 Nov 2011 19:46:49 +0100

La NBA aixeca el lock-out i tothom va de corcoll. Sobretots els mànagers generals, que a partir del dia 9 tenen només un parell de setmanes per tancar les plantilles, amb casos com el de Denver que té molta feina a fer. Un dels aspectes que ens té més intrigats és el grau de professionalisme dels jugadors. Han tingut dos mesos més de l’habitual per posar-se a to, però de ben segur que ens endurem unes quantes sorpreses, desagradables en aquest cas, de jugadors passats de pes.

96,9/95,6/91,6/97,5/94,8. En aquesta seqüència numèrica, el punt més baix és el 91,6. Són mitjanes d’anotació de la NBA entre 1996 i 2001 i quan es toca fons és en la temporada 1998-1999. No és casualitat, són les conseqüències d’un campionat comprimit, amb més lesions de l’habitual i amb jugadors fora de forma intentant dissimular-ho, sense èxit. Es va veure a Chicago anotar només 49 punts en un partit, a New York, que seria finalista, intentar només 19 tirs en un partit, repetint negre protagonisme en una altra estadística lamentable: 19 punts en un quart entre dos equips en un Knicks-Hawks. Fins i tot jugadors All Star com Shawn Kemp i Vin Baker eren protagonistes nit rere nit dels acudits dels programes nocturs nord-americans en l’àcid humor de cracs com Jay Leno i David Letterman. Potser aquí es van agreujar les seves addiccions i problemes de dieta.

“No puc jugar tres nits seguides igual que no puc follar tres dies seguits”, va resumir Charles Barkley. “Tota la temporada va ser una cursa d’obstacles. Els jugadors no estaven en forma i no hi va haver temps per treballar. Hi havia lesions cada dos per tres. La gent acostuma a dir que va ser excitant perquè va ser un esprint. Doncs no. Va ser un bàsquet lamentable”, definia Jeff Van Gundy, que perdria la final contra el Spurs. És bo recordar la història per intuir què pot passar quan la NBA arrenqui el 25 de desembre. I ja hi ha hagut pistes. El sobrepès, problema habitual en ell, del francès Boris Diaw (compareu tres físics NBA a la foto) a l’Europeu del passar estiu era visible, com ho eren les galtones de Carmelo Anthony en la negociació del lock-out. Si el nivell d’intensitat dels partits d’exhibició i dels entrenaments de grup eren similars a la patxanga en què els defensors s’apartaven que va comportar l’estrena de Ricky Rubio a Estats Units, doncs caldrà bastant més de dues setmanes per tenir uns mínims de competitivitat. O tornarem a tenir rècords negatius, com en el lock-out de 1999. Apostes?

COMENTA-HO AL FÒRUM: PROFESSIONALS. O NO.

Una decisió curiosa

Mon, 31 Oct 2011 21:28:20 +0100

A l’espera de com es clou el conflicte NBA, el bàsquet europeu segueix cremant dies sense rumb fix ni full de ruta. El present va empitjorant mentre algunes lligues van per lliure i altres es posen en mans de l’Eurolliga a l’espera que els pinti de rosa un futur que si no negre sí té un to grisós ben preocupant. Entre les últimes mesures acordades, una ens crida l’atenció: jugar divendres.

L’ACB no té un full de ruta. L’Eurolliga tampoc, però com a mínim fa anys que fa grans anuncis com si el tingués. El missatge que ven als grans clubs és el bàsquet se’n va en orris, però si veniu amb nosaltres, potser el vostre vaixell trigarà més a enfonsar-se. Els últims acords apunten a jugar divendres i ampliar el nombre de partits del top16. Curiosa la primera, una guerra declarada si es tira endavant a les poques lligues nacionals, bàsicament l’ACB, que encara defensen que els seus interessos van per davant dels continentals. Si Barça, Madrid, Baskonia o Unicaja juguen divendres, difícilmente ho tornaran a fer dissabte o diumenge, així que la proposta seria que ho fessin dilluns. Dia estrany fins i tot per al futbol, que hi ha deixat un partit, però mai un d’important. La LEB ja es disputa just abans del cap de setmana, sense que comporti més interès, repercussió ni més assistència als pavellons. No sembla que hi hagi més argument per posar-lo en un dia així que l’absència d’actitivtat de l’esport rei. A Espanya hi ha partits de Segona A i a Europa, hi ha un duel a la Bundesliga, mai un de destacat, i a vegades algun a Itàlia. El dubte és si la tria té un punt de visionari o si l’esport rei l’ignora és per algun motiu.

En tot cas, es pot criticar l’Eurolliga per les mesures que adopta, però se li ha de reconèixer que com a mínim es mou. Bertomeu porta anys predicant una gran competició que tothom segueix esperant i gairebé ningú té esperances que arribi. I les xifres en general confirmen que el present és ben negre. Si l’ACB es mou en xifres baixes d’audiència sense un dels dos gegants (Joventut-Estudiantes, 132.000) o igualment lamentables quan Barça o Madrid treuen el cap (Gran Canària-Madrid, 270.000), no és que millorin gaire amb la màxima competició europea, amb un drets televisius massa fragmentats. El que en teoria eren incentius potents, el debut d’Ibaka i la visita del Milano de Sergio Scariolo, van apropar a la petita pantalla 443.000, força més que l’Unicaja-Zalguiris (152.000). I si l’ACB ven com a punt fort la gran assistència als pavellons (sovint inflada), l’Eurolliga, que obliga els clubs a tenir pavellos de més de 10.000, sap que hi té un greu problema excepte en els partits més destacats. En l’última jornada, CSKA i Montepaschi no van arribar als 5.000 assistents, que ja van ser un miler més que Barça o Efes. En l’apartat d’ingressos, són tan baixos que cap justifica prescindir de l’altra.

Les xifres d’uns i altres són lamentables. L’Eurolliga ven futur per compensar el present, si bé ja supera la dècada manant i aniria sent hora d’oferir resultats. El show me the money de la magnífica Jerry Maguire. Fins ara l’avantatge és que com a mínim ven il·lusió i mesures, davant l’immobilisme d’una ACB que sembla bolcar-se en el seu èxit a la xarxa davant les males notícies que arriben de la televisió. I si parlen amb qualsevol mitjà, els dirà que els ingressos via internet són entre baixos i molt baixos, així que tampoc sembla el camí adequat. Moure’s sense saber cap a on o no moure’s, tot plegat un present ben galdós.

COMENTA-HO AL FÒRUM: UNA DECISIÓ CURIOSA

Eulis Báez i els maleïts serrells

Wed, 19 Oct 2011 12:45:00 +0200

Quan una negociació entra en l’últim capítol, el tòpic periodístic parla dels últims serrells. Entre d’altres coses, és una manera de dir està tot pràcticament fet però no ho donaré per tancat no sigui cas que en l’últim moment el contracte tingui alguna trampa o vés a saber què, es trenqui i em mengi la informació amb patates. Doncs el fitxatge d’Eulis Báez estava en l’etapa dels darrers serrels, però l’aler pivot enfila cap a Fuenlabrada amb un contracte de dos anys i la Penya es veu obligada a seguir pentinant el mercat a veure si troba una peça per completar el joc interior quan Pape Sow acabi contracte el dia 10, a l’espera alhora de la reaparició e Henk Norel.

El Joventut tenia tancat un acord amb Báez des de l’estiu. No es va signar perquè la delicada situació de la tresoreria convidava a evitar que el Valladolid amenacés d’igualar l’oferta a través del dret de tempteig, amb la indemnització corresponent a abonar-los perquè quedés lliure. Hi havia el convenciment que la denúncia del jugador per sis mesos d’impagament de la nòmina trencaria qualsevol dret dels pucelans en un procés que al final s’ha anat allargant i la resolució del qual va cloure’s fa ben pocs dies. Havia arribat el moment de tirar endavant una entesa que tenia mesos i que el dominicà es posés aquesta setmana a les ordres de Salva Maldonado. I de nou ha aparegut la caixa sota mínims per complicar-ho tot. L’agència del jugador es negava a donar el vistiplau si el club badaloní no abonava abans els deutes pendents pel pas per l’Olímpic la passada temporada dels McDonald, Robinson, Hosley, Trias, English i Pepu Hernández.

Hi ha alguns clubs amb fama de llestos, de tenir iniciativa en condicions delicades. Com el Fuenlabrada. Els madrilenys s’han posat pel mig amb una oferta temptadora de dos anys, conscients que Ayón o Mainoldi podrien comportar un bon negoci durant o a final de temporada a l’estil Batista en la campanya anterior. Báez ha acabat donant el sí per diverses raons. D’entrada, l’oferta econòmica és similar a la badalonina, un xic superior, però amb l’assegurança d’una temporada més. Si hi sumem que l’entrenador és el mateix que tenia a Valladolid i que està fart d’esperar per jugar, tot esdevé més comprensible.

El destí, sempre capritxós, aporta el morbo que el debut de Báez pugui ser diumenge precisament al camp del Joventut, per a desesperació de Salva Maldonado. El tècnic viu ara d’una rotació de quatre homes, un d’ell fora de forma, un altre a qui en principi volia al vinculat, un tercer amb problemes greus de confiança i un darrer d’adaptació més que positiva, però orfe de coneixements del joc i, sobretot, dels rivals que es troba a l’ACB. El dia 10 acaba el contracte de Sow, a qui en principi no es té intenció de renovar. L’ex-Alacant té molts problemes per millorar físicament després de vuit mesos aturat del tot per la prohibició dels metges de fer cap esforç físic arran d’una greu malatia pulmunar i veure els problemes per agafar el to del blaugrana Pete Mickeal, que li porta tota una pretemporada d’avantatge, tampoc conviden a l’optimisme. Deixant de banda que no és el perfil que buscava l’entrenador, que en una tertúlia fa tres setmanes a RCB va deixar clar que perseguia un jugador interior amb capacitat de jugar obert. El mercat ofereix poca cosa, així que els dirigents badalonins tenen un bon maldecap perquè la plantilla de la temporada 2011-2012 trontolla precisament en el joc interior. Fitxar els pivots que juguen contra la Penya és una garantia al SM, com poden confirmar Doellman, Asselin, Augustine, Sekulic, Fisher o Banic.

COMENTA-HO AL FÒRUM: BÁEZ I ELS MALEÏTS SERRELLS

Dues filosofies diferents

Sat, 15 Oct 2011 11:51:08 +0200

Disculpareu que de tant en tant ens posem estil abuelo Cebolleta, però un dels plaers que hem tingut al BiC va ser fa uns anys el poder viure durant unes setmanes en primera persona la manera d’ensenyar els joves al bàsquet dels Estats Units. Una manera magnífica de poder-ho comparar amb la forma de treballar d’aquí en les categories inferiors. Em venien al cap aquells dies pels diferents campus de Nova York i Massachusetts dijous quan durant la retransmissió de Teledeporte del partit entre Bilbao i Madrid el periodista badaloní Xavi Ballesteros deia que s’estan perdent els jugadors com Raül López, Àlex Mumbrú o Paco Vázquez, capaços de llegir les situacions de partit per treure’n profit, sense el toc de robotització que apareix en molts d’altres, jugadors que podríem dir que es mouen més per instint que per racioncini. La veu de la Penya n’acusava la NBA i Manel Comas hi afegia un “el problema és que el bàsquet yankee cada cop crea més especialistes. Aquí es creen jugadors”.

És evident que hi ha una manera diferent de formar jugadors. La d’aquí més o menys ja la coneixem. Molts de vosaltres heu jugat o entrenat, així que ja sabeu que aquí s’ensenya tècnica individual i mica en mica però aviat es van introduint conceptes defensius i ofensius de grup. El concepte col·lectiu no triga a incorporar-se al dia a dia, entenent el bàsquet com un esport d’equip on has de treballar per tu, però també per als companys o el fracàs és la pròxima estació. Alguns entrenadors també es preocupen que els nois es diverteixin, però això ja seria una altra discussió. Aquí qualsevol als 12-13 anys té més o menys clar què vol dir la defensa del costat dèbil, les ajudes, els espais en una pressió, etc. Que ho apliqui no ja és una altra història.

En definitiva, sabem com funciona aquí, amb un esport organitzat des de l’escola de bàsquet que entra a competir (a Catalunya, en llocs com el País Basc es triga més) als vuit anys en lligues. Anem doncs al potser més desconegut, l’estil yankee. Allà són més primitius. Menys organitzats en general, hi ha molt d’autodidacta, molt jugador que aprèn al carrer o en el pati de casa dedicant hores i hores. I els entrenadors són més bàsics. Se centren a ensenyar a fer bàsquet. Primer de tot, aprèn a ficar la pilota pel foradet i la resta és secundari. Per això sobtava veure a joves entre 16 i 20 anys a qui ensenyaven per primer cop conceptes com el costat dèbil, el bloquejar un rebot o el llegir la situació del defensor per treure més profit en un bloc i continuació. Això sí, eren els reis de l’1x1 i insistien que si no sabies aturar el teu rival individualment no tenies dret a demanar als altres que t’ho solucionessin amb una ajuda.

Són formes d’entendre el bàsquet. Tampoc es pot obviar una marcada militarització en l’entrenament, on el treball físic i el càstig passen amb facilitat per davant de l’ensenyament en els tècnics dels Estats Units. Són cultures diferents, però això ajuda a la robotització dels jugadors, orfes de lectura de joc i amants de l’èxit individual. A part hi ha una cultura del treball físic amb autèntics malalts de les peses que viuen tancats als gimnàs moltes hores, així com els qui tenen el bàsquet com a forma de treure la família de la misèria, fet clau per posar l’individu per davant del col·lectiu.

Amb tot, som dels qui creuen que de tot es pot aprendre i una barreja dels dos sistemes potser seria el més equilibrat. Què preferiu vosaltres, l’individu que aviat s’integra en la importància del col·lectiu d’aquí o el rendiment individual d’objectiu primari amb el col·lectiu entrant-hi molt més tard com fan als EUA?

COMENTA-HO AL FÒRUM: DUES FILOSOFIES DIFERENTS

Hi hem de posar remei

Tue, 04 Oct 2011 18:57:38 +0200

L’ACB està a punt d’arrencar, però permetreu que fem un cop d’ull enrere per fixar la mirada a la lliga catalana. Una competició de renom, que no només és un torneig d’estiu. És gairebé oficial o com a mínim tradicionalment s’ha jugat com si ho fos. Com a mínim fins ara perquè hi ha l’amenaça que deixi de ser així. Per favor, posem-hi remei.

La lliga catalana 2011 no va tenir gaire història. Se sabia qui la guanyaria i es temia la contundència amb què ho faria. No cal ser un especialista de bàsquet per intuir la diferència de qualitat entre el Barça i la resta. I a sobre una de les grans virtuts de Xavi Pascual en la gestió de l’equip blaugrana és prohibir la relaxació. No aixequen el peu de l’accelerador per molt que la diferència en el marcador es vagi incrementant. Així, hi ha mala peça al teler en quant a igualtat. Fa ben poc hi havia cinc catalans a l’ACB, tres dels quals en la zona alta, Barcelona, Joventut i Girona, un Lleida que va tastar el play-off i un Manresa que no té el rendir-se en el diccionari. El present ha variat i ara hi ha un favorit a guanyar tots els títols que en el final de la pretemporada es troba a dos modestos de l’ACB, amb l’obligació d’afegir-hi un LEB per quadrar la competició. Els gestors barcelonistes van aconseguir que no hi hagués sorteig i les semifinals els emparellessin amb el més modest. Una mesura que podria ser criticable, si bé al final va permetre gaudir com a mínim d’un partit amb emoció en tota la competició.

El primer mal, fruit de les circumstàncies actuals, és insalvable a curt termini. Superar la semifinal i trobar-se el Barça, enlloc d’un premi era un càstig, com bé va tastar la Penya. Tan clar estava que hi havia aficionats del Manresa el dilluns de la final que no dubtaven a admetre que s’havien salvat d’un ridícul en caure a la prórroga contra el Joventut. El segon mal, però, sí pot tenir solució. No s’entén la data de la lliga catalana 2011. Semifinals en diumenge i el cara a cara pel títol condemnat a la clandestinitat. Un dia laborable, retransmès per la televisió i sense l’amfitrió a la pista. La pobra presència de públic al Nou Congost no va estranyar ningú. Cal prendre mesures perquè no es repeteixi en els últims anys, ja sigui buscant seus sense bàsquet ACB però amb fam per l’esport de la cistella, dates lògiques o organitzar-ho amb activitats que ajudin a passar una jornada basquetbolística, més enllà d’un partit en concret. Que la manca de recursos per la crisi no tanqui la porta a la imaginació. És qüestió de posar-se a pensar per evitar que la lliga catalana de bàsquet derivi en la copa Catalunya de futbol, sense data fixa, de vergonya aliena i odiada pels clubs que la protagonitzen. Som a temps de posar-hi remei.

COMENTA-HO AL FÒRUM: HI HEM DE POSAR REMEI